Els primers dies

Durant els tres dies que vam passar a l'Hotel Shagul vam poder gaudir de la companyia d'en Raúl, el propietari. És un paio d'uns 70 anys, simpàtic i afable, servicial com pocs, petit i rabassut. Dirigeix l'hotel amb el seu particular sèquit: la seva dona (la tercera, després d'enviduar de la primera i que la segona marxés a Canadà durant la guerra), dues de les seves tres filles, un fill d'uns 10 anys i un altre, d'uns 14 anys, aportat al matrimoni per la seva dona. No us podeu imaginar la de vegades que vam arribar a ficar la pota: impossible distingir si els nens eren fills o néts, quin dels nens era seu i quin no, quina de les tres dones que l'acompanyaven era la mare del nen i quines les seves filles.. això sí, ens vam fer un tip de riure.

Com érem els únics en aquest particular hotelet familiar, tot el personal es va desfer en atencions, consells i amabilitat cap a nosaltres. Quan vam haver de marxar perquè per fi vam trobar el nostre espai a San Salvador, va sortir tota la família a acomiadar-nos a la porta.

Aquests primers dies van ser estranys. A vegades ens sentíem desubicats. Les primeres cases que vam veure no ens convencien. Volíem menjar-nos la ciutat però no sabíem ni per on començar, segons el que ens deien qualsevol racó era massa perillós. Però sense dubte, trobant gent pel camí com el Raúl o com en René i rebent aquesta càlida acollida és impossible sentir-se desubicat durant molt de temps.

I és que les setmanes abans de marxar ens ho va dir molta gent: "El Salvador és maco, però no hi ha res comparable en tot el país com la seva gent".