Pujant volcans...

Amb prou feines fa dos mesos que vam arribar a El Salvador però això d’anar a pujar volcans s’està convertint en tot un hàbit..

Semblaria que ens ha agafat una espècie d’ànsia vulcanòloga, o obsessió per estar en forma. Però us assegurem que no forma part de cap operació biquini. Tampoc és que vulguem aconseguir bessons de sardanista, o menys encara batre rècords d’en Kilian Jornet. Simplement, és que els volcans són el principal atractiu natural que té aquest país, per davant de les platges, i alguns són forca espectaculars. Així que val molt la pena treure’s de sobre la mandra, calçar-se les sabates de muntanya i.. a caminar!

De volcans a El Salvador n’hi ha a patades, al llarg i ample del país.. Segons acabem de llegir, en total són 23, dels quals 8 han entrat en erupció en els darrers 200 anys, i 4 tenen activitat continuada encara avui (no patiu, només gasos i cendra).

A propòsit d’això, fem un breu parèntesi amb una explicació científica de perquè tanta activitat sísmica, gentilesa del Sr. Wikipedia: El Salvador es troba a sobre del Cinturó de Foc del Pacífic. La subducció (enfonsament) de la Placa de Cocos per sota de la Placa Carib, està provocant una intensa activitat sísmica, que a efectes pràctics es tradueix en dos dels “petits” grans problemes que pateix cada cert temps el país, els terratrèmols i les erupcions.

Tornant al tema… De moment portem 4 volcans visitats. Tot i que encara ens en queden uns quants per pujar, no és poca cosa el que ja hem vist.. Us en fem cinc cèntims:

Volcà de San Salvador

Des de la primera semana que vam arribar al pais que ens hi vam posar. El primer volcà en pujar va ser el Quezaltepeque, conegut popularment com el volcà de San Salvador o El Boquerón (no em pregunteu perquè, forma de seitó no l’hi vam veure..). Coronar aquest volcà no ens va suposar un gran esforc, bàsicament perquè el trajecte el vam fer integrament al maleter d’una furgoneta. Al cim hi ha un mirador on, quan la boira no ho impedeix, es veuen vistes a San Salvador. Les vistes eren prou maques, malgrat que hi havia molta boira, un problema que ha estat continuat..  En qualsevol cas, el Boquerón només era un aperitiu comparat amb el que vindria..

Volcà Cerro de Tecapa

Uns quants dies més tard, vam aprofitar el cap de semana per visitar el bonic poble d’Alegría, que es troba al costat del Volcà Cerro de Tecapa, i com no, va tocar pujar-lo. Aquesta pujada va ser clarament més dura que l’anterior, sobretot per les 4 hores entre enfilar-nos fins al coll del cràter, rodejar-lo i baixar, pel terreny pedregós i abrupte i per la terrible calor que feia sota un Sol de justícia. Però un cop ets a dalt, veure les vistes de tot el nord del país, el llac d’Alegría a dins el cràter i les àligues sobrevolar (potser esperen a que defalleixis) fa que valgui la pena la caminada.

El camí iniciava a través de una zona cafetalera

Des del cim del Cerro es pot contemplar la
tranquil·la "Laguna de Alegría"

Volcà de San Vicente

Més recentment, fa un parell de setmanes vam anar al Volcán de San Vicente, o Chichontepec. Primera prova de foc, aquest era un dels més difícils. Vam anar-hi amb l’oficina de turisme de El Salvador. La excursió sortia de la capital i costava 20$ (transport i entrada al parc inclosa). Vam iniciar la caminada des de San Antonio Laguneta, al peu del volcà i l’excursió va durar unes 6 hores (3h30’ per pujar i 2h30’ per baixar).

El nom Chichontepec, en llengua náhuatl significa “cerro de las dos tetas” ja que el volcà té dos cims més o menys de la mateixa alcada. El cas es que tocar el cim del Chichontepec (no rigueu, pervertits) va ser tot un repte.

El camí iniciava en una gran zona cafetalera per després canviar de terreny i adentrar-nos al bosc selvàtic (el que ells en diuen monte). La primera part era forca fàcil però a mesura que ens vam anar endinsant al monte, el terreny es va tornar cada vegada més rost (empinado en català jeje) i el bosc més frondós.

Anàvem acompanyats d’un guía una mica excèntric. Era un señor d’uns 70 anys, àgil com una llebre, que gairebé sempre estava més pendent de desbrossar el camí que de no perdre’ns de vista. Varis metres per davant avançava a cops de machete per enretirar lianes i arrels. A darrera anàvem tots seguint-lo amb la llengua fora…

El bosc era cada vegada més espès i no es veia el final.. L'espessor de la vegetació i la boirina feien l’ambient una mica opriment. Però finalment vam poder arribar al cim. Però un cop vam fer peu al mugró del Chichon, per fi a cel obert, què hi vam trovar?… tot ple de boira, no es veia res de res! Quina putada! Tot i així encara vam poder fer algunes fotos…

Vista de les chichis del volcà abans de pujar-lo (glups!)

L'expedició al volcà en aquesta ocasió va ser nombrosa



El camí comencava amb una pujada suau a través
dels cafetals, el warm-up



Aquest és el fenòmen que ens guiava



Aviat la pujada va començar a ser més vertical.
Això anava de debò.

Que es deixin estar del Vietnam...

San Vicente es pot fer una mica pesat per qui no estigui entrenat, però en qualsevol cas val molt la pena l’esforc de pujar-lo per veure les vistes (?) o com a mínim la vegetació i l’ambient.

Volcà de Santa Ana

I l’última excursió volcànica que hem fet fins ara va ser el diumenge passat, al volcà de Santa Ana, també conegut com Ilamatepec. Diuen que es tracta del volcà més alt de tota la serralada de Pacífic centreamericà. Es troba al Cerro Verde, un complex volcànic format per tres grans volcans, el mateix Cerro verde, el volcà de Santa Ana i l'Izalco.

A aquesta excursió vam anar-hi amb un amic, en Carlos, que vam conèixer precisament el dia que vam pujar el volcà de San Vicente, i un grup d’amics i familiars seus.

El Volcà de Santa Ana, tot i ser el que es troba a major alçada respecte el nivell del mar (2.381m) no és tant pesat de pujar com el de San Vicente: 2 hores cap amunt i 1h30’ de baixada aproximadament. El camí de pujada atravessa pel mig dels boscos i després hi ha una part a cel obert i amb poc més que roca volcànica. En general els camins van serpentejant el llom del volcà però tenen poc desnivell, així que fan de l’ascens una passejada forca agradable i apte per a gairebé tothom. I aquest si que val la pena pujar-lo! De tots els volcans que hem vist aquests dies el de Santa Ana segurament sigui el que ens ha deixat més bon regust. Per una vegada hem tingut bona sort amb la boira, i el bon temps ens ha deixat delícies per a la vista com aquestes:

Vistes al complex volcànic del Cerro Verde.
D'esquerra a dreta: Izalco, Cerro verde i Santa Ana



L'equip d'escalada professional que va pujar el
Santa Ana (el volcà més alt de El Salvador!) 

En la primera part de la ruta vam atravessar una zona boscosa... 

...però quan més pujavem, el terreny es tornava més àrid,
a causa de l'erupció del 2006 que ho va arrassar tot



Un cop a dalt, el cràter es veia inmens, imponent.
Quan ets allà penses: i si hi hagués una erupció ara?

Abans et podies banyar a la laguna. Des de l'erupció no..

Vistes des del cim del Santa Ana al llac de Coatepeque

Salvadorados al cim del Santa Ana!

I quin será el proper repte volcànic? El més dur de tots…… l’IZALCO! Un monstre cobert només de pedra volcánica. Una ascensió gairebé directa, amb posibles esllevissades.. Hmm, quin plaer! (Jeje) I ja tenim data, el 26 de juny toca un “peta-cames”...

El Volcà Izalco, el proper repte del 26 de juny