Màgic!

Sabeu qui és aquest senyor?

Es diu Jorge Alberto González Barillas (San Salvador, 1958), però potser alguns futboleros el coneixereu pel seu nom artístic, El "Mágico" González. Què no us sona? Bé, doncs aleshores us diré que aquest il·lustre salvadorenc va ser un popular jugador de futbol de la década dels anys 80' que va passar per la Lliga espanyola, i va defensar durant vuit anys la samarreta del Cadis, i durant una temporada entremig, la del Valladolid.

D'aspecte no gaire atlètic i cos llargarut, González no aparentava ser un jugador fet per destacar en una de les lligues més potents del món.. Però vaja si ho va fer!

Si li deien Mágico és precisament per les seves increibles gambetes i driblings, vertiginosa velocitat, i la seva tècnica exquisita (podia xutar indiferentment amb la cama esquerra o la dreta). Totes aquestes habilitats acompanyades per la seva picardia i capacitat innata per resoldre de cara a barraca, li permetien treure profit de les passades menys agraciades, amb un esprint pixar-se amb sorprenent facilitat a tots els defensors rivals i finalitzar amb gols increibles les jugades més difícils, provocant l'èxtasi de l'afició gaditana i exasperació dels rivals.

Tan gran va ser la empremta que va deixar al club andalús, que vint anys més tard, per Cadis encara se'l recorda com el millor jugador estranger que ha vestit mai la samarreta groga.

Fotografía del Mágico (el de l'esquerra) durant la
seva etapa al club gadità)

Però on és més popular, és al seu propi país on és un ídol de masses, conegut per tothom. De fet, el Mágico va jugar a El Salvador al principi i al final de la seva carrera futbolística, gairebé sempre a les ordres del Club Deportivo FAS, de Santa Ana i es va retirar amb 42 anys, fa deu anys. Fruit del seu llegat futbolístic, és considerat el millor jugador salvadorenc de tots els temps, tal i com també reconeix la Federació Internacional d'Historia i Estadística de Fútbol (IFFHS). L'any 2003, en honor seu es va cambiar el nom de l'Estadi Nacional de Futbol de San Salvador pel de "Estadio Mágico González".

Però també hi ha una altra anècdota que crida l'atenció en la carrera d'aquest personatge. El Mágico González és l'únic salvadorenc que ha jugat mai amb la samarreta del Futbol Club Barcelona. Bé, de fet només va poder fer-ho durant el breu lapse que va estar a prova a can Barça, a petició expressa, ni més ni menys, que de Diego Armando Maradona, amic del centreamericà que el va recomanar al en aquell temps tècnic del primer equip del Barça, Menotti. Malauradament, la seva fama d'indisciplinat va fer que finalment no el fitxessin. 

L'herència que va deixar El Mágico a can Barça
-malauradament- va ser poc més que això..

Aquí us deixem un vídeo amb algunes de les millors jugades del Mágico González, un geni del futbol no sempre prou valorat...

Va de futbol

Aquest mes d'abril els més aficionats al futbol estem presenciant un aferrissat i apassionant frec a frec entre Barça i Madrid per endur-se tots els títols que hi ha en joc. Les batalles entre els dos equips es lliuren sobre el terreny de joc però també entre bastidors i als mitjans de comunicació. Aquest capítol va precisament de futbol, del Barça i de com es viu El Clàssic per aquestes terres.

Si bé ja sabíem que el derbi espanyol té una gran repercussió mediàtica arreu del món, enlloc ni mai fins ara havíem vist un forofisme tant gran vers Barça o Madrid -a banda de a casa nostra mateix, és clar-  com a El Salvador.

Quan et passeges per qualsevol carrer de la capital constantment veus gent lluint samarretes amb els Messi, Cristiano, Kaká o Xavi. Hi ha tota una gamma de models i variants: des de samarretes calcades a les oficials, de diferents èpoques i temporades, fins a les que porten el nom i dorsal a l'esquena pintats amb rotulador sobre una samarreta llisa. Poc importa com siguin, sempre que es sàpiga qui és el teu ídol.

Vàrem preguntar a un taxista el perquè de tanta afició per la lliga espanyola. Somrient pel retrovisor va dir-nos: es que acá la liga es muy mala!. Dos Clubs salvadorencs, l'Alianza (Albos) i Los Águilas (Aguiluchos), són els que desperten més simpaties, tot i que res a comparar amb la passió que desperten el Barça i el Madrid i les seves respectives estrelles. I un motiu d'orgull personal: tot i que hi ha molts seguidors merengues, la gran majoria són culés.

Aquestes són algunes curiositats que mostren la tirada de la factoria Barça per aquí:

• La final de Copa espanyola es va retransmetre en obert a tot el pais des d'una cadena de televisió estatal.
• Leo Messi acostuma a ser portada de El Diario de Hoy i a la Prensa Gràfica, els principals diaris nacionals en exemplars venuts.
• La popular marca de cereals Frosties de Kelloggs ("despierta el tigre que hay en tí"), que aquí es diuen Azucaritos, regalen els cromos de Puyol, Piqué o Xavi.
• Messi enfundat de blaugrana apareix a grans cartells publicitaris pel carrer anunciant productes com la llet de soja.
• El dia del partit, a la rotonda d'una Gran Avinguda de San Salvador hi havia unes figures de cartró de Messi i Cristiano Ronaldo encarades en un imaginari 1 contra 1.

Els ídols futbolístics, als carrers de la capital

Però com es viuen els partits i les hores prèvies?

Quan es fa més palesa la febre futbolera és el mateix dia d'un derbi. Als carrers s'hi veuen més samarretes que mai, a més de banderes i cartells penjant a molts locals i botigues. Per la seva part, venedors ambulants munten la paradeta a les voreres oferint tota mena de merchandising.

Un parell d'hores abans de l'inici del partit ja es palpa la tensió a l'ambient. Passen cotxes tocant el clàxon, fins i tot algún s'atreveix a posar l'himne del barça. Però el clima que es viu durant una retransmissió futbolística només es pot entendre amb la presència dels anomenats chupaderos (bars populars), el principal punt de trobada pels aficionats de la pilota. Amics, germans, fills, gent de la feina són acompanyants habituals. La oferta local de cervesa Pielsner o Golden és de 6 ampolles per 6$ de mitjana, així que els parroquians acostumen a anar ben servits. Es planten a la primera taula amb la galleda plena de cerveses i que comenci el joc!

A l'espectador beginner li convé triar bé el chupadero des d'on vol veure el matx, si és que no en vol sortir malparat. Perquè hi ha llocs on si el resultat no satisfà als espectadors, és normal que volin cadires o es tirin ampolles contra el televisor. Però si es tria un lloc tranquil, cap probema! Amb tot, veure un partit en un d'aquests bars és un autèntic show. Cants, aplaudiments, crits, xiulets, vuvuzeles. Fins i tot potser és massa pel gust del seguidor blaugrana, més acostumat a mantenir el cul assegut a la cadira i la cervesa a la mà durant el transcurs del matx.

A diferència del que es sol veure a casa, els chupaderos solen reunir espectadors de totes dues aficions i no només d'una. Segurament és així perquè per a ells ser aficionat a un o altre equip es qüestió de gustos i no té connotacions polítiques. Sol passar, per exemple, que a les famílies els membres siguin aficionats a diferents equips. Però és clar, en haver-hi dues aficions al local, fer mofa contra els seguidors de l'equip contrari també està a la ordre del dia. Es gesticula, es crida i fins i tot s'insulta sense miraments ("culeros"), però es fa rient, ja que es dóna per entès que són bromes. Gairebé tothom es coneix, el clima és amistós i rarament es va a les mans.

Al final del partit i amb unes cerveses de més tothom cap a casa. En el fons el futbol és com a tot arreu: una vàlvula d'escapament, una forma d'evadir-se una estoneta de la realitat sovint dura que viu molta gent.

Per acabar us adjuntem un podcast de la retransmissió del programa de radio Juga el Barça a Rac1 durant la final de Copa del passat dimecres. Esperem que us agradi!