30 abril 2011

Passejant per San Salvador (I)

Després d'uns dies d'inactivitat bloguera tornem a escriure per no perdre el costum..

Transcorregudes dues setmanes des de la nostra arribada a San Salvador ja ens veiem en cor de fer-vos cinc cèntims de la ciutat on vivim perquè a través dels nostres ulls us en pogueu fer una petita idea, i conegueu alguns els seus problemes i també dels seus grans atractius.

Per començar, cal dir que tot i ser la capital del país, San Salvador és una ciutat relativament petita que s'allunya de l'estereotip de gran metròpoli plena de gratacels, comerços, empreses, llums i activitat frenètica. De fet, quan et passeges per moltes zones tens la sensació d'estar visitant un petit gran poble.

Malgrat tenir aquest caràcter una mica provincial, i per molt que pugui semblar paradoxal, San Salvador també és una ciutat força desordenada i caòtica. Ho és en bona part per culpa del trànsit, un autèntic espectacle a les hores puntes a les principals avingudes (per cert, als amants de les emocions fortes els hi recomanem agafar un taxi i fer una ruta pel mig de la ciutat. La experiència no té preu...). Ho és també si ens atenem als seus grans contrastos, ja que al llarg de la ciutat es van alternant zones marginals amb centenars de barraques aglomerades i totalment exposades a les inclemències del temps, i no gaire lluny d'aquestes, urbanitzacions exclusives amb autèntics mausoleus vallats i blindats. I finalment és desordenada per la extranya distribució de la ciutat. I és que San Salvador s'ha anat construint per etapes i sense una planificació harmònica: les diferents colònies (Miramonte, Escalón, San Benito, Montserrat) són ben diferents entre sí i només tenen en comú les grans avingudes que les uneixen (Boulevard los Heroes, Alameda Juan Pablo II o Paseo General Escalon).

D'altra banda, la ciutat també té algunes altres problemàtiques que volíem explicar-vos. Un d'ells és la polució en l'ambient, que com a tants altres llocs és un problema força important. No sorprèn massa tenint en compte la quantitat de cotxes i autobusos que sobrepassen la edat de jubilació i tot i així segueixen circulant i escopint fum pels carrers.. En contrapartida, i tot i no haver-hi grans parcs, hi ha molts arbres i espais verds esparcits al llarg i ample de la ciutat, fet que en millora una mica la imatge i en tapa algunes carències urbanístiques.

I per últim, la gran problemàtica del país, i la que més sol inquietar a la gent degut a la imatge amb que es projecta la ciutat a l'exterior és la (in)seguretat. Probablement una de les coses que més sobta quan arribes al país és la gran presència de les armes a tot arreu i molt especialment pels carrers. A zones residencials com a la que vivim, a cada cantonada hi ha un guarda de seguretat carregant un M16 i custodiant un restaurant, hotel o casa. També es força comú trobar-te amb escamots de la Policía Nacional Civil patrullant pels carrers a peu o observant des del maleter d'una Pick-up.

La delinqüència, els atracaments i la violència per diferents motius són el pa de cada dia als diaris nacionals i a més sempre hi ha armes de per mig. I com que no n'hi ha prou amb la Policia per contenir la criminalitat, molta gent opta per la seguretat privada. Però de totes maneres, la violència no sol ser arbitrària i és sempre la excepció a la regla general: que es pot viure en aquesta ciutat sense por de moure's.

Per descomptat que sempre cal ser prudent (però com a tot el món, independentment d'on viatgis). Ara bé, la sensació que hem tingut a El Salvador no ha estat en cap moment d'inseguretat extrema o menys encara de perill inminent, com molta gent pensa. La -curta- experiència ens diu que et pots moure tranquil·lament per diferents zones de la ciutat sempre que sigui de dia i portis a sobre només el més imprescindible.

Doncs bé, un cop us hem introduït el que són algunes de les principals problemàtiques d'aquest país, a la propera entrada us explicarem l'altra cara de la moneda, la bona, és a dir les maravelles d'aquesta petita gran ciutat...


Continuarà...

22 abril 2011

Va de futbol

Aquest mes d'abril els més aficionats al futbol estem presenciant un aferrissat i apassionant frec a frec entre Barça i Madrid per endur-se tots els títols que hi ha en joc. Les batalles entre els dos equips es lliuren sobre el terreny de joc però també entre bastidors i als mitjans de comunicació. Aquest capítol va precisament de futbol, del Barça i de com es viu El Clàssic per aquestes terres.

Si bé ja sabíem que el derbi espanyol té una gran repercussió mediàtica arreu del món, enlloc ni mai fins ara havíem vist un forofisme tant gran vers Barça o Madrid -a banda de a casa nostra mateix, és clar-  com a El Salvador.

Quan et passeges per qualsevol carrer de la capital constantment veus gent lluint samarretes amb els Messi, Cristiano, Kaká o Xavi. Hi ha tota una gamma de models i variants: des de samarretes calcades a les oficials, de diferents èpoques i temporades, fins a les que porten el nom i dorsal a l'esquena pintats amb rotulador sobre una samarreta llisa. Poc importa com siguin, sempre que es sàpiga qui és el teu ídol.
Vàrem preguntar a un taxista el perquè de tanta afició per la lliga espanyola. Somrient pel retrovisor va dir-nos: es que acá la liga es muy mala!. Dos Clubs salvadorencs, l'Alianza (Albos) i Los Águilas (Aguiluchos), són els que desperten més simpaties, tot i que res a comparar amb la passió que desperten el Barça i el Madrid i les seves respectives estrelles. I un motiu d'orgull personal: tot i que hi ha molts seguidors merengues, la gran majoria són culés.


Aquestes són algunes curiositats que mostren la tirada de la factoria Barça per aquí:

  • La final de Copa espanyola es va retransmetre en obert a tot el pais des d'una cadena de televisió estatal.
  • Leo Messi acostuma a ser portada de El Diario de Hoy i a la Prensa Gràfica, els principals diaris nacionals en exemplars venuts.
  • La popular marca de cereals Frosties de Kelloggs ("despierta el tigre que hay en tí"), que aquí es diuen Azucaritos, regalen els cromos de Puyol, Piqué o Xavi.
  • Messi enfundat de blaugrana apareix a grans cartells publicitaris pel carrer anunciant productes com la llet de soja.
  • El dia del partit, a la rotonda d'una Gran Avinguda de San Salvador hi havia unes figures de cartró de Messi i Cristiano Ronaldo encarades en un imaginari 1 contra 1.

Els ídols futbolístics, als carrers de la capital


Però com es viuen els partits i les hores prèvies?
Quan es fa més palesa la febre futbolera és el mateix dia d'un derbi. Als carrers s'hi veuen més samarretes que mai, a més de banderes i cartells penjant a molts locals i botigues. Per la seva part, venedors ambulants munten la paradeta a les voreres oferint tota mena de merchandising.

Un parell d'hores abans de l'inici del partit ja es palpa la tensió a l'ambient. Passen cotxes tocant el clàxon, fins i tot algún s'atreveix a posar l'himne del barça. Però el clima que es viu durant una retransmissió futbolística només es pot entendre amb la presència dels anomenats chupaderos (bars populars), el principal punt de trobada pels aficionats de la pilota. Amics, germans, fills, gent de la feina són acompanyants habituals. La oferta local de cervesa Pielsner o Golden és de 6 ampolles per 6$ de mitjana, així que els parroquians acostumen a anar ben servits. Es planten a la primera taula amb la galleda plena de cerveses i que comenci el joc!

A l'espectador beginner li convé triar bé el chupadero des d'on vol veure el matx, si és que no en vol sortir malparat. Perquè hi ha llocs on si el resultat no satisfà als espectadors, és normal que volin cadires o es tirin ampolles contra el televisor. Però si es tria un lloc tranquil, cap probema! Amb tot, veure un partit en un d'aquests bars és un autèntic show. Cants, aplaudiments, crits, xiulets, vuvuzeles. Fins i tot potser és massa pel gust del seguidor blaugrana, més acostumat a mantenir el cul assegut a la cadira i la cervesa a la mà durant el transcurs del matx.

A diferència del que es sol veure a casa, els chupaderos solen reunir espectadors de totes dues aficions i no només d'una. Segurament és així perquè per a ells ser aficionat a un o altre equip es qüestió de gustos i no té connotacions polítiques. Sol passar, per exemple, que a les famílies els membres siguin aficionats a diferents equips. Però és clar, en haver-hi dues aficions al local, fer mofa contra els seguidors de l'equip contrari també està a la ordre del dia. Es gesticula, es crida i fins i tot s'insulta sense miraments ("culeros"), però es fa rient, ja que es dóna per entès que són bromes. Gairebé tothom es coneix, el clima és amistós i rarament es va a les mans.

Al final del partit i amb unes cerveses de més tothom cap a casa. En el fons el futbol és com a tot arreu: una vàlvula d'escapament, una forma d'evadir-se una estoneta de la realitat sovint dura que viu molta gent.

Per acabar us adjuntem un podcast de la retransmissió del programa de radio Juga el Barça a Rac1 durant la final de Copa del passat dimecres. Esperem que us agradi!

Curiositats

Pensant-ho fredament, el canvi cultural amb El Salvador no ha estat gaire fort. Parlar la mateixa llengua fa molt, i compartir part de la història, encara que el passat colonial espanyol no sigui per estar-ne orgullós, també. Ara bé, hi ha una cosa que ajuda molt més que les dues anteriors: l’odi dels salvadorencs cap als “gringos”, de manera que al seu costat els espanyols quedem com uns sants.

Però tornant a la idea inicial, el que volem dir és que malgrat no haver un gran "gap" cultural, sí que hi ha alguns fets i costums de la vida dels salvadorencs que ens han cridat l'atenció. En aquesta entrada us presentem el nostre Top 10 particular:
  1. Els diaris no es compren als quioscos sinó a les farmàcies. 
  2. Als supermercats hi ha passadissos sencers amb desenes de marques de xampús, suavitzants, cremes hidratants... però i el sabó pel cos, el popular "gel de bany"? Fer-se amb un envàs està sent tot un repte! 
  3. El “San Salvadorenc” típic no passeja pel carrer, prefereix moure’s en cotxe i caminar després pel centre comercial, que hi ha aire acondicionat. 
  4. Els conductors de “colectivos” tenen via lliure per personalitzar el seu autobus al seu gust. Així doncs no és sorprenent trobar al costat de la línia de l’autobus, el nom de les filles o de les dones dels conductors (Colectivo 101B VANESA), aprofitar per fer propaganda religiosa (Línia 43 "DIOS TE AMA") o simplement afegir un nom representatiu al teu estil de conducció (“FURIOSO”). 
  5. L’afició dels salvadorenys al fast-food americà: Pizza Hut, KFC, Tony Roma’s, Wendy’s, Burger King, per doquier! Bé, i des del 2010, al fast-food català, perquè just ara estan promocionant l’obertura d’un nou Pans&Company a la capital. 
  6. La passió pel futbol i per la lliga espanyola que hi ha en aquest país, però això ja ho explicarem en posteriors entrades. 
  7. El nou Govern del FMLN aposta fortament per una cultura digna i gratuïta per tothom: concerts de l’Orquestra Simfònica Nacional gratuits, festivals de dansa, cicles de cinema de franc, visites turístiques gratuites, museus subvencionats... Atesa la influència de la Llei Sinde, encara estem en procés d’assimilar aquest gran xoc cultural. 
  8. Estem descobrint tot un ventall de noves professions que bé es podrien recomanar al Servei d’Ocupació de Catalunya. A El Salvador sí que en saben de crear llocs de treball: des del “Tècnic en distribució i logística dels aliments en bosses”, al ”Relacions Públiques de qualsevol producte susceptible a ser tastat en un supermercat”, passant pel lloc “Auxiliar de botiga per omplir la vacant en la funció Obrir-Tancar-Porta”, el “Tècnic en locució i animació de compra a les ràdios dels supermercats” o l’ “Especialista en Seguretat i en el maneig d’armes als petits comerços”. 
  9. Està prohibit anar al cinema amb l'uniforme escolar posat. 
  10. I com que totes les bones costums s’exporten, no podia faltar el fenomen túnning a la capital salvadorenya: “Porti’ns el seu cotxe, que li transformarem de tal manera que ni els “mareros” el voldran robar”.

    19 abril 2011

    Els primers dies

    Durant els tres dies que vam passar a l'Hotel Shagul vam poder gaudir de la companyia d'en Raúl, el propietari. És un paio d'uns 70 anys, simpàtic i afable, servicial com pocs, petit i rabassut. Dirigeix l'hotel amb el seu particular sèquit: la seva dona (la tercera, després d'enviduar de la primera i que la segona marxés a Canadà durant la guerra), dues de les seves tres filles, un fill d'uns 10 anys i un altre, d'uns 14 anys, aportat al matrimoni per la seva dona. No us podeu imaginar la de vegades que vam arribar a ficar la pota: impossible distingir si els nens eren fills o néts, quin dels nens era seu i quin no, quina de les tres dones que l'acompanyaven era la mare del nen i quines les seves filles.. això sí, ens vam fer un tip de riure.

    Com érem els únics en aquest particular hotelet familiar, tot el personal es va desfer en atencions, consells i amabilitat cap a nosaltres. Quan vam haver de marxar perquè per fi vam trobar el nostre espai a San Salvador, va sortir tota la família a acomiadar-nos a la porta.

    Aquests primers dies van ser estranys. A vegades ens sentíem desubicats. Les primeres cases que vam veure no ens convencien. Volíem menjar-nos la ciutat però no sabíem ni per on començar, segons el que ens deien qualsevol racó era massa perillós. Però sense dubte, trobant gent pel camí com el Raúl o com en René i rebent aquesta càlida acollida és impossible sentir-se desubicat durant molt de temps.

    I és que les setmanes abans de marxar ens ho va dir molta gent: "El Salvador és maco, però no hi ha res comparable en tot el país com la seva gent".

    18 abril 2011

    Arribada a El Salvador i primeres impressions

    Dimarts 12 d'abril, cap a les 20h. Després de 25 hores de viatge, tres vols, superar amb èxit el control de passaports a Miami, llargues esperes amb retards als aeroports i multitud de papallones centrifugant pel nostre estómac, varem poder, finalment, fer peu a San Salvador. Sortir de l'avió i rebre aquella intensa bafarada de calor serveix per adonar-se'n: "ei, finalment ja hi som". Sensació molt agradable perquè ho esperàvem amb ànsies... no és per menys, després de setmanes de preparatius.

    Vàrem recollir l'equipatge, i amb la precaució de qui es sent una mica vulnerable vam sortir de la zona d'arribades. A l'exterior molt de taxista sospitós (que malfiats som..) però cap cartell amb el nostre nom com a les pel·lícules.. Un parell de minuts d'incertesa fins que un noi encamisat amb un batut a la mà es va acostar: Luís? Hola soy René. Era el company de feina, que va tenir l'amabilitat de venir a recollir-nos i portar-nos a l'Hotel Shagul, on ens allotjàvem. (Internament vaig pensar: l'Anna tenia raó, René és nom de noi).

    El trajecte fins a San Salvador (prop d'una hora) va ser suficient per fer les presentacions de rigor, conèixer l'entrada de la ciutat, i quatre idees del que havíem d'esperar de la feina. Era de nit, però els nostres ulls no cedien en abandonar la finestra i intentar captar cada moment, cada sensació i cada imatge de la ciutat que ens havia d'acollir durant els propers mesos.

    Amb aquest estat variant entre l'expectació i l'adrenalina, vam arribar a l'hotel. Poc va importar que no existís la reserva, tenien habitacions lliures. Vàrem acomiadar en René i mòlts com estàvem, ens en vam anar directes a dormir. L'endemà teníem molt per fer..