30 junio 2011

Indignats, també a El Salvador

En aquest post us presentem una crònica forca extensa del conflicte institucional iniciat a El Salvador arran de l’aprovació del Decret legislatiu 743 que lliga de mans a la Sala de lo Constitucional i posa en perill la democràcia al país, i de les protestes socials que ha desencadenat. 


Des de Salvadorados hem volgut compartir amb vosaltres una crònica dels fets que han propiciat l’esclat d’una Crisi Institucional que viu el país des de fa dos o tres setmanes. Intentarem fer-ho de la forma més digerible posible, tot i que hi ha molts noms i particularitats del sistema i les institucions salvadorenques que inevitablement us seran desconeguts. De totes maneres, ho intentarem. Aquest conflicte és greu perquè de no solucionar-se correctament pot posar en perill la democràcia en un país on amb prou feines es troba a la fase d’adolescència.

El passat 2 de juny l’Assamblea Legislativa d’El Salvador va aprovar via express el Decret legislatiu 743, que modifica el procediment per prendre decisions de la Sala de lo Constitucional, obligant als seus membres a aconseguir consens (són 5 magistrats en total) en comptes de una majoria ampliada de quatre membres a l'hora de aprovar sentències i resolucions, tal i com estava establert fins aleshores. Cal destacar que la nova llei va ser aprobada amb els vots dels partits conservadors ARENA, GANA, PCN i PDC. Per la seva banda, el FMLN (el partit al govern) i CD es van abstenir. Seguint el procediment establert, es va enviar el text del decret aprovat al President Mauricio Funes, el qual en el temps record de dues hores el va revisar, aprovar i sancionar…

Si, 2 hores. Malgrat no haver passat per tots els tràmits consultius especificats. Malgrat el seu partit s’havia abstingut a la votació (explicar la relació entre Funes i el seu partit requeriria un nou post). Malgrat el decret tenia varis defectes de forma (el document signat no és exactament el mateix que el publicat) i de contingut (varies faltes d’ortografia incloses). Malgrat tot l'anterior, el decret es va aprovar en el temps record d’un sol dia. Tal i com van titular els mitjans de comunicació, els diputats i el president “se dieron un madrugón”.


Bé, i quin és el problema?

Principalment, el problema està en que la Sala de lo Constitucional tindrà moltes més dificultats per resoldre sentències d’inconstitucionalitat i pendre altres decisions importants com el recurs d’ampara i l’Habeas Corpus, sobre els que té la máxima competència a l’Estat.

Els magistrats de la Sala de lo Constitucional
Bona part de les sentències de la Sala de lo Constitucional s’havien aprovat fins ara per majoria de 4/5, atès a que el cinquè membre, de tendència política conservadora, solia votar en contra, a diferència dels altres quatre, considerats progressistes.

Una altra característica de la estrambòtica llei es que, tal i com la mateixa especifica, el nou règim decisori durarà únicament fins que expiri el mandat dels magistrats, el 2012, lligant de mans a la Cort fins que abandonin el càrrec. Queda meridianament clar que el problema està amb els magistrats, no amb la Institució.

Amb aquest nou panorama, s’obre un escenari realment perillòs en que l’Assamblea Legislativa i el poder executiu poden prendre decisions de forma pràcticament lliure i arbitrària, ja que no hi ha un òrgan que els hi pugui parar els peus si rebassen els límits del poder que tenen atribuit per la Carta Magna. 

I per quins motius ha fet això l'Assamblea Legislativa?

L’aprovació del Decret 743 aparentment és la represàlia dels partits polítics de l’Assamblea davant una sèrie de decisions preses per la Sala al llarg dels darrers dos anys. El president Funes havia designat a quatre dels cincs magistrats de la Sala quan va assolir el càrrec el juny de 2009, i des d’aleshores els jutges han dut a terme la seva feina amb una independència remarcable i, en aquest sentit lloable, prenent vàries decisions que han anat en contra dels interessos dels representants polítics.

Vet aquí algunes de les principals decisions de la Sala que haurien provocat la ira dels diputats de l’Assamblea Legislativa i la seva reacció:
  1. En primer lloc han provocat el malestar de tots els partits politics sentenciant que els candidats a diputats de l’Assamblea poden presentar-se en llistes independents en comptes d’haver de fer-ho en les llistes dels partits. 
  2. Ha afectat els interessos dels partits polítics PDC i PCN sentenciant que aquests no havien complert els requisits legals per ser reinscrits i d’aquesta manera poder participar en les seguents eleccions (un altre conflicte que requeriria una explicació a part). 
  3. Ha disgustat al President Funes vetant parcialment l’ús d’una partida pressupostària que fins ara la Casa Presidencial podia utilizar de forma discrecional (l’anomenada “Partida Secreta”), amb la qual es sospita que el president podria haver pagat les despeses d’un viatge en jet privat a Disney World acompanyat de tota la família. 
  4. Ha provocat l'enfuriment dels conservadors lligats a l’aparell de seguretat de l’anterior govern en declarar inconstitucional el comité nomenat per l’Assamblea Legislativa que pretenia torpedejar una investigació de la Fiscalia General sobre corrupció d’aquells ex-càrrecs. 
  5. A més a més, i per sobre de tots els altres motius, el rumor de que la Sala pretenia revocar la Llei d’Amnistia establerta durant els acords de Pau (1992) preocupava a varis polítics, que temien que es pogués reobrir els casos de vulneració dels drets humans durant la Guerra Civil (1980-1992). Aquí cal fer un incís: La Llei d’Amnistia es considerada pràcticament sagrada per ser l’acord bàsic que va fer posible el reestabliment de la Pau, però que deixava impunes tots els crims comesos per ambdues bandes.

I si hi hagués més motius ocults o desconeguts?

És posible que n’hi hagi. De fet, les motivacions d’alguns actors encara es desconeixen. No està clar perquè el President Funes –per cert, de centre-esquerra-, el mateix que havia nomenat a quatre dels cinc magistrats i el qual ha aplaudit fins ara nombroses decisions de la Sala, ha signat d’aquesta manera un decret que fereix greument la democràcia i que a més ha estat impulsat pels partits polítics conservadors PCN, PDC i GANA.

El president Mauricio Funes
Les motivacions que segueix l’FMLN, el seu partit, tampoc són clares. Es van abstenir de la votació però en canvi després i des d’aleshores han recolzat el decret. Qui ho diria, el mateix partit que quan estava a l’oposició criticava els abusos de poder..

Davant aquestes incògnites per resoldre, s’ha parlat del paper que hagi pogut tenir un poder a l’ombra però sempre present per aquestes terres de l’Amèrica central: les Forces Armades. Es parla d’una suposada reunió secreta de Funes amb l’alt comandament de les FFAA on directament l’haurien instat a aprobar el decret 743. I perquè? Per evitar un pronunciament de la Sala contra la Llei d’Amnistia. Però perquè justament ara? Doncs curiosament, resulta ser que l’Estat espanyol hi té alguna cosa a veure...

El jutge Eloy Velasco, de l’Audiència Nacional espanyola, en el marc del Caso Ellacuría (jesuita basc assassinat durant la guerra d’El Salvador per part de les Forces Armades) ha cursat recentment a la Interpol una ordre internacional de detenció de 20 militars salvadorencs implicats en aquest cas per jutjar-los. Ja s’especula amb la més que probable pressió internacional per la detenció i extraditació dels exmilitars, als quals ara només la llei d’Amnistia salvadorenca ampara. Pot ser que les Forces Armades tinguin agafat pels collons a Funes? Qui sap..


Alguns actors es fan enrere i altres segueixen amb el Decret

Només un parell de dies després d’haver-hi votat a favor, un dels impulsors del decret i gran partit de l’oposició -ARENA-, ha demanat la revocació al·legant que va ser un error. Ara creuen que pot ser més perjudicial el remei que la malaltia, referint-se a que si s’inhabilita la Sala, el poder executiu en mans de l’FMLN pot ser molt més fort i perillós (sobretot pels seus interessos).

Per la seva banda, els altres partits de dretes (que responen a interessos molt particulars i s’alineen amb ARENA o FMLN segons els convé) i el partit al govern, FMLN, s’oposen a revocar el Decret.


La sala es declara en rebeldia i s'inicia una partida d'escacs

Per descomptat, la reacció de la Sala va ser la de declarar inconstitucional el Decret 743, ja que excedeix els límits de les competències de l’Assamblea Legislativa. D’aquesta manera han seguit prenent decisions per majoria de 4 dels 5 magistrats.

Com a resposta, un dels partits polítics de l’Assamblea que va impulsar el Decret, el PDC, va intensificar el conflicte introduint una moció davant l’Assamblea contra els magistrats de la Sala per desacatament del Decret 743.

La resposta jurídica de la Corte Suprema de Justícia (dins la qual hi ha la Sala de lo Constitucional), va ser la d’aprovar mesures per facilitar la detenció i extradició de militars en cas que es rebi una ordre internacional de la Interpol (cas Ellacuría). 

Però ha aparegut un altre protagonista que pocs haguéssin esperat: el Director del Diari Oficial (del Ministeri de Governació) s’ha oposat a publicar-lo. 

Pel que fa a la moció de l’Assamblea per moure els magistrats del seu càrrec, sembla ser que de moment s’està imposant la postura d’intentar apaivagar el conflicte i per ara no s’ha aprovat.


I on està la solució política?

Alguns creuen que l'única sortida posible al conflicte institucional és la negociació entre institucions. L’Assamblea Legislativa voldria dictar una agenda de les sentències que mou la Sala (les que van en retard i encara queden per resoldre, que son moltes). Per la seva banda, la Sala no està diposada a negociar, ja que els quatre magistrats progressistes consideren que les seves funcions son estrictament jurídiques, i per tant no són competents per negociar res.

L’únic punt de comú acord entre tothom és que cal reestablir la normalitat democràtica i l’equilibri de poders. Estan d’acord en el què, però no en el com.

En realitat però, només hi ha una solució possible i aquesta és que les autoritats reafirmin la independència del poder judicial. Les branques de l’executiu i el legislatiu haurien de rescindir el Decret 743 i deixar de prendre altres mesures que interfereixin en el mandat del la Sala.


I com ha respost la societat civil "Los indignados"?

El capitol del Decret 743 reflexa un problema de fons molt greu: la facilitat amb que es pot vulnerar la independència del poder judicial per part dels poders executiu i legislatiu. És preocupant que partits polítics de totes les tendències vegin com a legítim intervenir en els procesos decisioris de la justícia. Disposar d’un poder judicial independent és imprescindible per poder lluitar contra els greus problemes de corrupció, impunitat i els alts nivells de criminalitat i volència que comprometen el futur del país. 

En aquest context, varis grups de la societat civil (ONGs, think-tanks, universitats, personalitats públiques i sobretot ciutadans anònims), han començat a reaccionar contra el decret de forma gairebé immediata.

Fotografia d'una de les primeres protestes de "Los Indignados SV"

Des del passat 3 de juny, dia rere dia i fins avui son vàries les concentracions ciutadanes que s’han produit a diferents punts de la ciutat, però especialment a davant de La Chulona, la figura nacional que encarna la justicia al país, autodenominant-se “Indignados” (en clara al·lusió al moviment a l’Estat Espanyol). 

Malauradament fins ara les concentracions no han estat multitudinàries, en bona part a causa de la desinformació o informació confusa que arriba a molta gent (a la que per cert contribueixen els mitjans de comunicació). També perquè es tracta d’un país on fa pocs anys sortir al carrer a protestar era perillós, i avui encara hi ha temor a represàlies. 

Però tot i així hi ha un grup creixent de gent que lluita perquè es preservin els valors de la democràcia, i s’ha de reconèixer que fan soroll. Des de Salvadorados els hi donem tot el nostre suport i volem contribuir a difondre la seva causa. 

I és que la conclusió seria que el que es demana a Espanya té molt a veure amb el que es demana a Grècia, a Islàndia, en bona mesura amb el que es demana al Nord d’Àfrica, a Bahrein, i també a molts altres països, com El Salvador: més i millor democràcia.

29 junio 2011

Illa Meanguera

Utilizant com excusa el quart de segle acabat d'inaugurar d'un dels membres de Salvadorados, el cap de setmana passat vam decidir fer una escapada poc habitual. En comptes d'anar a pujar volcans, de passejar per la ciutat o per pobles, o d'optar per fer el ronso a alguna de les platges properes de la Libertad, vam decidir llogar un cotxe, creuar el país i anar a conèixer les illes del Golfo de Fonseca, al Departament fronterer de la Unión.

El Golfo de Fonseca, situat a l'orient del país, és un gran accident geogràfic (a més d'un ric espai natural) que comparteix El Salvador amb els seus veins, Hondures i Nicaragua. Al Golf s'hi troba un grapat d'illots esparcits, alguns prou grans com perquè hi pugui viure gent, com Meanguera, Conchagüita, Zacate Grande o El Tigre, i altres força més xics (estil illa de Perejil) i per això, deshabitats. Això sí, igual que el d'Espanya, la seva miniatura no ha impedit que sigui objecte de disputes i fins i tot de baralles entre països veins.

Així doncs, dissabte de bon matí (i tant bon..a les 5h!!) ens vam llevar disposats a fer camí cap al nostre objectiu: l'Illa de Meanguera, on anàvem a passar un parell de dies de sol i son. Després de conduir unes 4 hores per la arxifamosa i arxitransitada carretera Panamericana, i superar alguns ensurts com són un registre de la policia o multitud de gossos amb tendències suicides, vam arribar finalment al Puerto de La Unión. Allà vam aparcar el carro a tocar del port i ens vam disposar a emprendre l'aventura marítima.

L'embarcació que ens permetria arribar a l'illa, una lancha per 15-20 passatgers que fa els efectes de transport públic, sortia a les 10.30h del matí de La Unión. Finalment arribàvem a les 10.15h al Puerto Los Boquitos, 15 minuts abans que sortís el vaixell (tenim fama d'impuntuals, però quan ens hi posem...)

Puerto Los Boquitos, més conegut com el Puerto de la Unión, tenia tots els elements típics: moltíssima gent amunt i avall, venedors ambulants, carreters transportant mercaderies, etc.. L'únic que no hi havia era.. el mar! Bé, sí que hi era, però dos-cents metres endins perquè la marea estava baixa i el que deixava a la vista era una gran esplanada coberta d'una gruixuda capa de fang, la qual ens separava del mar, i de la lancha. En aquestes condicions la única manera possible d'arribar caminant a l'embarcació era acabar de fang fins a la cintura. Així doncs, i sense pensar-nos-ho gaire -el transport sortia en 5 minuts- ens vam arremangar els pantalons i vam començar a caminar. Sort que molt oportunament va arribar un home amb un carretó que ens va oferir portar-nos a la lancha pel mòdic preu d'un dòlar. El nom de carretó sona força sofisticat si tenim en compte que consistia en una planxa de fusta amb dues rodes i el pobre paio a davant estirant-la per carregar als 2 guiris inmaculadament néts.

Quan vam fer peu a l'embarcació aquesta ja estava gairebé plena però encara vam haver d'esperar mitja hora més a que s'omplís de gom a gom. Una anècdota: com ja us hem explicat, la lancha es l'únic transport públic disponible, i per això la gent viatja amb totes les provisions necessaries per la llar, més tenint en compte que viuen en una illa sense gairebé cap comerç: bombones de gas, menjar, pastissos, bosses de la compra, síndries gegants, tubs d'alumini, el televisor que s'havia dut a arreglar, etc. Així anàvem, apretadets, encaixats com un Tetris, però malgrat tot prou còmodes. Pel contrari, l'ambient era agradable, divertit i un pel folklòric. La gent de les comunitats es coneixien i anaven fent bromes sobre el televisor d'aquell, les presses de l'altra, etc. Com ja ve sent habitual, nosaltres erem els únics cheles (blancs) de tota l'embarcació i era evident que generàvem curiositat. En total vam calcular que deuríem ser uns 25 a la barca.

Pescadors camí a Meanguera

El trajecte, prou llarg, va durar una hora i mitja aproximadament, però finalment al migdia arribàvem a Meanguera. Amb l'expectativa de trobar-nos una illa força desenvolupada turísticament, al mig d'un arxipèlag gairebé paradísiac, ens va xocar l'extrema pobresa i les condicions amb les que vivien els seus habitants. Pel camí ens va sobtar la quantitat de gallines, els chanchos (porcs), les vaques, els gossos i els caballs d'aspecte famèlic que es creuaven al nostre pas, circulant lliurement, qui sap si controlant el poble a l'estil de Rebelión en la Granja. Aquella illa no tenia ni carreteres, ni aigua potable i amb prou feines electricitat.

A l'arribar a l'hotel teníem un nus a l'estómac. Però ja no erem capaços de distingir si era pel contrast entre el que havíem vist i els luxes de l'habitació o per la gana que teníem! Havíem sortit a les 6.30h del matí de San Salvador i 6 hores més tard, a les 12.30h arribavem al destí sense haver fet cap parada ni menjat res. Així doncs, vam menjar alguna cosa ràpida, aprofitant també que estava plovent, i cap a fer turisme, que el temps se'ns tirava a sobre i aviat es faria de nit.

Durant el dinar vam poder conèixer la Rachel, la filla dels propietaris, una nena de 10 anys que havia nascut i viscut a Los Angeles la meitat de la seva existència i en feia 5 que s'havia mudat a aquella petita illa. Era força divertit veure el desvergonyiment amb que es posava a parlar amb els clients sense complexes.. (per exemple, calia explicar que l'arròs que ens estavem menjant l'acabaven d'escalfar perquè portava unes 4 hores fet a la cuina?).

Després de dinar, el propietari de l'hotel, en Richard, i la seva filla Rachel, es van oferir a acompanyar-nos a una caminata fins arribar a la Playa Negra, l'única platja de l'illa, i un autèntic paradís segons el que havíem llegit. La caminata d'una hora aproximadament va valer la pena per sí sola, això sí, no estava exempte de riscos, ja que el camí no estava pavimentat i per les pluges dels dies anteriors estava ple de pedres que et feien relliscar si no anaves amb compte.

Un cop a Playa Negra el temps no acompanyava gaire i la marea estava molt alta, de manera que la platja havia quedat reduida a la meitat. Tot i així, el lloc tenia moltíssim encant, era un espai totalment verd, sense cap edifici al voltant, i al ser ja la tarda estaven tots els pescadors recollint les seves xarxes i preparant-se pel dia següent. No obstant, com havia plogut i el mar estava força barrejat, no vam poder banyar-nos i vam tornar caminant tranquilament cap a l'hotel. Això sí, un cop allà, vam anar directes a buscar les tovalloles i a tirar-nos a l'aigua. Ja era de nit, però el silenci i el plaer de tenir tot el mar per un sol va compensar del tot.

Playa Negra

Per acabar de rematar el dia, ens vam demanar un sopar digne de l'aniversari que ens proposavem a celebrar. A la platja en Lluís ja havia estat preguntant als pescadors quin era el peix que més es pescava per la zona, llagosta va ser la seva resposta. I és clar, quina classe de viatgers seríem si marxéssim de l'illa sense degustar la gastronomia tipica? :P I per postre, gentilesa de la casa, els propietaris de l'hotel havien estat cuinant a la tarda un pastís per celebrar els 25 del Lluís. Vam bufar espelmes i tot! Un detallàs. L'amabilitat en aquest país sembla no tenir límits.
L'endemà al matí ja ben descansats i relaxats després d'una dutxa d'aigua calenta (una vez al año no hace daño) vam anar a esmorzar i a planificar el nou dia, que a diferència dels anteriors s'aixecava ben solejat. Aprofitant que pràcticament ja havíem vist tot el que calia veure a Meanguera i que ja no teníem transport públic (els diumenges l'única embarcació surt a les 5.30h de la matinada), vam negociar amb un lanchero que ens portés fins a l'illa deserta de Martín Pérez, ens deixés banyar-nos tranquilament i després de tornada cap al Puerto de La Unión, que l'endemà calia treballar.

I així ho vam fer, 30 minuts més tard ens trobàvem enmig d'una illa digna de Supervivientes. La barca motora va amarrar a certa distància (les onades impedien apropar-se més) i vam haver de saltar i nedar fins a la platja. Les ganes d'aventura i l'emoció de sentir-te únic en una illa deshabitada ens van fer venir ganes d'explorar cada racó com si haguéssim de trobar un tresor a qualsevol cantonada. De manera que en comptes d'estirar-nos a la platja, vam dedicar-nos a passejar, mirar entre les roques i intentar descobrir a quin animal pertanyien uns forats fets a tota la platja.

La paradisíaca Illa Martín Pérez

Després de mitja hora fent el gamba, passejant i rient, vam enfilar camí cap a La Unión, i d'allà cap a San Salvador, que a les 19h de la tarda havíem d'anar a tornar el cotxe de lloguer. De camí encara vam tenir temps de fer una parada a San Vicente, ciutat històrica, petita i amb fama de ser bohemia, cultural i gay-friendly. Però aquesta ja és una altra història...

Podeu consultar totes les fotografies aquí:



Lloguer de cotxe: 25 dòlars/dia
Gasolina pel trajecte d'anada i tornada: 55 dòlars
Carreta per anar de Puerto Boquitos a la Lancha: 1 dòlar/persona
“Lancha” de La Unión a Meanguera (transport públic): 3 dòlars per persona
Pàrquing: 5 dòlars el dia
Sopar a todo lujo de mariscos: 15 dòlars per persona.
Habitació d'hotel: 35 dòlars per persona
Lancha privada Meanguera-Illa Martín Pérez-La Unión: 30 dòlars per persona.

08 junio 2011

Pujant volcans...

Amb prou feines fa dos mesos que vam arribar a El Salvador però això d’anar a pujar volcans s’està convertint en tot un hàbit..

Semblaria que ens ha agafat una espècie d’ànsia vulcanòloga, o obsessió per estar en forma. Però us assegurem que no forma part de cap operació biquini. Tampoc és que vulguem aconseguir bessons de sardanista, o menys encara batre rècords d’en Kilian Jornet. Simplement, és que els volcans són el principal atractiu natural que té aquest país, per davant de les platges, i alguns són forca espectaculars. Així que val molt la pena treure’s de sobre la mandra, calçar-se les sabates de muntanya i.. a caminar!

De volcans a El Salvador n’hi ha a patades, al llarg i ample del país.. Segons acabem de llegir, en total són 23, dels quals 8 han entrat en erupció en els darrers 200 anys, i 4 tenen activitat continuada encara avui (no patiu, només gasos i cendra).

A propòsit d’això, fem un breu parèntesi amb una explicació científica de perquè tanta activitat sísmica, gentilesa del Sr. Wikipedia: El Salvador es troba a sobre del Cinturó de Foc del Pacífic. La subducció (enfonsament) de la Placa de Cocos per sota de la Placa Carib, està provocant una intensa activitat sísmica, que a efectes pràctics es tradueix en dos dels “petits” grans problemes que pateix cada cert temps el país, els terratrèmols i les erupcions.

Tornant al tema… De moment portem 4 volcans visitats. Tot i que encara ens en queden uns quants per pujar, no és poca cosa el que ja hem vist.. Us en fem cinc cèntims:

Volcà de San Salvador
Des de la primera semana que vam arribar al pais que ens hi vam posar. El primer volcà en pujar va ser el Quezaltepeque, conegut popularment com el volcà de San Salvador o El Boquerón (no em pregunteu perquè, forma de seitó no l’hi vam veure..). Coronar aquest volcà no ens va suposar un gran esforc, bàsicament perquè el trajecte el vam fer integrament al maleter d’una furgoneta. Al cim hi ha un mirador on, quan la boira no ho impedeix, es veuen vistes a San Salvador. Les vistes eren prou maques, malgrat que hi havia molta boira, un problema que ha estat continuat..  En qualsevol cas, el Boquerón només era un aperitiu comparat amb el que vindria..

Volcà Cerro de Tecapa
Uns quants dies més tard, vam aprofitar el cap de semana per visitar el bonic poble d’Alegría, que es troba al costat del Volcà Cerro de Tecapa, i com no, va tocar pujar-lo. Aquesta pujada va ser clarament més dura que l’anterior, sobretot per les 4 hores entre enfilar-nos fins al coll del cràter, rodejar-lo i baixar, pel terreny pedregós i abrupte i per la terrible calor que feia sota un Sol de justícia. Però un cop ets a dalt, veure les vistes de tot el nord del país, el llac d’Alegría a dins el cràter i les àligues sobrevolar (potser esperen a que defalleixis) fa que valgui la pena la caminada.

El camí iniciava a través de una zona cafetalera
Des del cim del Cerro es pot contemplar la
tranquil·la "Laguna de Alegría"

Volcà de San Vicente
Més recentment, fa un parell de setmanes vam anar al Volcán de San Vicente, o Chichontepec. Primera prova de foc, aquest era un dels més difícils. Vam anar-hi amb l’oficina de turisme de El Salvador. La excursió sortia de la capital i costava 20$ (transport i entrada al parc inclosa). Vam iniciar la caminada des de San Antonio Laguneta, al peu del volcà i l’excursió va durar unes 6 hores (3h30’ per pujar i 2h30’ per baixar).
El nom Chichontepec, en llengua náhuatl significa “cerro de las dos tetas” ja que el volcà té dos cims més o menys de la mateixa alcada. El cas es que tocar el cim del Chichontepec (no rigueu, pervertits) va ser tot un repte.

El camí iniciava en una gran zona cafetalera per després canviar de terreny i adentrar-nos al bosc selvàtic (el que ells en diuen monte). La primera part era forca fàcil però a mesura que ens vam anar endinsant al monte, el terreny es va tornar cada vegada més rost (empinado en català jeje) i el bosc més frondós.

Anàvem acompanyats d’un guía una mica excèntric. Era un señor d’uns 70 anys, àgil com una llebre, que gairebé sempre estava més pendent de desbrossar el camí que de no perdre’ns de vista. Varis metres per davant avançava a cops de machete per enretirar lianes i arrels. A darrera anàvem tots seguint-lo amb la llengua fora…

El bosc era cada vegada més espès i no es veia el final.. L'espessor de la vegetació i la boirina feien l’ambient una mica opriment. Però finalment vam poder arribar al cim. Però un cop vam fer peu al mugró del Chichon, per fi a cel obert, què hi vam trovar?… tot ple de boira, no es veia res de res! Quina putada! Tot i així encara vam poder fer algunes fotos…

Vista de les chichis del volcà abans de pujar-lo (glups!)

L'expedició al volcà en aquesta ocasió va ser nombrosa

El camí comencava amb una pujada suau a través
dels cafetals, el warm-up

Aquest és el fenòmen que ens guiava

Aviat la pujada va començar a ser més vertical.
Això anava de debò.
Que es deixin estar del Vietnam...

San Vicente es pot fer una mica pesat per qui no estigui entrenat, però en qualsevol cas val molt la pena l’esforc de pujar-lo per veure les vistes (?) o com a mínim la vegetació i l’ambient.

Volcà de Santa Ana
I l’última excursió volcànica que hem fet fins ara va ser el diumenge passat, al volcà de Santa Ana, també conegut com Ilamatepec. Diuen que es tracta del volcà més alt de tota la serralada de Pacífic centreamericà. Es troba al Cerro Verde, un complex volcànic format per tres grans volcans, el mateix Cerro verde, el volcà de Santa Ana i l'Izalco.

A aquesta excursió vam anar-hi amb un amic, en Carlos, que vam conèixer precisament el dia que vam pujar el volcà de San Vicente, i un grup d’amics i familiars seus.

El Volcà de Santa Ana, tot i ser el que es troba a major alçada respecte el nivell del mar (2.381m) no és tant pesat de pujar com el de San Vicente: 2 hores cap amunt i 1h30’ de baixada aproximadament. El camí de pujada atravessa pel mig dels boscos i després hi ha una part a cel obert i amb poc més que roca volcànica. En general els camins van serpentejant el llom del volcà però tenen poc desnivell, així que fan de l’ascens una passejada forca agradable i apte per a gairebé tothom. I aquest si que val la pena pujar-lo! De tots els volcans que hem vist aquests dies el de Santa Ana segurament sigui el que ens ha deixat més bon regust. Per una vegada hem tingut bona sort amb la boira, i el bon temps ens ha deixat delícies per a la vista com aquestes:
Vistes al complex volcànic del Cerro Verde.
D'esquerra a dreta: Izalco, Cerro verde i Santa Ana

L'equip d'escalada professional que va pujar el
Santa Ana (el volcà més alt de El Salvador!) 
En la primera part de la ruta vam atravessar una zona boscosa... 
...però quan més pujavem, el terreny es tornava més àrid,
a causa de l'erupció del 2006 que ho va arrassar tot

Un cop a dalt, el cràter es veia inmens, imponent.
Quan ets allà penses: i si hi hagués una erupció ara?
Abans et podies banyar a la laguna. Des de l'erupció no..
Vistes des del cim del Santa Ana al llac de Coatepeque
Salvadorados al cim del Santa Ana!

I quin será el proper repte volcànic? El més dur de tots…… l’IZALCO! Un monstre cobert només de pedra volcánica. Una ascensió gairebé directa, amb posibles esllevissades.. Hmm, quin plaer! (Jeje) I ja tenim data, el 26 de juny toca un “peta-cames”...

El Volcà Izalco, el proper repte del 26 de juny

06 junio 2011

El Cártel de Texis y porqué el Narcotráfico es tan poderoso en Centroamérica


(Article publicat pel Lluís a United Explanations)

Hace escasamente unas semanas una noticia estremeció a Centroamérica y en especial a los guatemaltecos: 27 campesinos brutalmente asesinados en una finca de Petén, al norte del país. Las investigaciones policiales posteriores a la masacre apuntaron directamente a un enfrentamiento entre distintos cárteles del narcotráfico que pugnan por el control de la zona. El de Petén, es uno más de los capítulos de violencia exacerbada que ha asolado al país desde que el poderoso cártel mejicano de los Zetas empezó a extender sus tentáculos hacia Centroamérica, valiéndose de métodos tan expeditivos como brutales.

Dada la situación actual, en que el gobierno nacional se ve incapaz de mantener el control de la seguridad sobre todo el territorio, Guatemala ha sido señalado por la fiscalía como el primer narco-estado de la región. El presidente Álvaro Colom compareció recientemente ante los medios para culpar a los gobiernos anteriores de haber entregado el Estado al crimen organizado. Colom también ha reconocido haber topado con las resistencia de las propias instituciones a la hora de perseguir el narco.

Más allá de las fronteras de Guatemala, el tráfico de drogas es un grave problema que afecta a toda Centroamérica, causando en gran medida los altos niveles de homicidios y violencia en la región[1].

La ruta de la cocaína desde Sudamérica hasta El Salvador según El Faro:

La droga procedente de Colombia llega a Honduras a través de dos vías principalmente: por mar, las lanchas rápidas provenientes de Colombia atraviesan el abandonado Caribe nicaragüense haciendo breves escalas hasta trepar hacia el departamento hondureño y fronterizo de Gracias a Dios. Por aire, las avionetas descienden en el selvático departamento hondureño de Olancho o en la frontera entre ambos países marcada por el río Coco. La droga se abre rutas cortando la zona central hondureña hasta llegar al departamento de Ocotepeque, frontera con El Salvador. San Fernando es el punto de relevo donde los hondureños entregan la estafeta a los salvadoreños. A través de El Caminito circula un gran porcentaje de la cocaína que pasa por El Salvador, de camino a Guatemala.

Dada la dimensión del tráfico de drogas, parece obvia una pregunta:

¿Qué hace realmente que este sea un negocio tan poderoso y difícil de combatir?

Para poder responder a está cuestión sería necesario adentrarse en las entrañas del crimen organizado y ver lo que hay dentro. Es precisamente lo que ha hecho El Faro, un periódico local de El Salvador, muy incisivo a la hora de denunciar casos de corrupción. Este medio ha publicado recientemente un extenso reportaje periodístico en que se destapa al completo el funcionamiento de un poderoso y hasta la fecha poco conocido grupo de narcotraficantes, el Cártel de Texis.

Se trata de una organización criminal que opera desde el departamento norteño de Chalatenango, en la frontera con Honduras, y a la cual se atribuye una importante porción del tráfico de drogas procedentes de Sudamérica, en su camino hacia Estados Unidos. A través del punto fronterizo conocido como el Caminito, en la localidad de San Fernando, entran por carretera cargamentos enteros de cocaína procedente de Honduras ante la inoperancia de los guardias de aduana, para después circular por medio país hasta llegar a la frontera con Guatemala. A su paso, los cartelistas siembran la corrupción y la violencia.

Según distintos Informes del Estado, al frente del Cártel de Texis está un importante empresario hotelero llamado José Salazar Umaña, famoso por ser el presidente del equipo de futbol Metapán. Chepe Diablo – que es como se le conoce en términos criminales – ha sabido aliarse con distintos cargos públicos, entre los cuales, diputados, policías, alcaldes y también pandilleros de la zona noroccidental de El Salvador.

Un barco panameño durante la confiscación de drogas más grande en la historia de la Guardia Costera de Estados Unidos.

Un barco panameño durante la confiscación
de drogas más grande en la historia de la
Guardia Costera de Estados Unidos.



Todos ellos forman parte del Cártel de Texis, cada uno juega un papel y después se llevan su parte del pastel: policías comprados por el narco custodian y transportan la droga, avisan de operativos y inspecciones; los alcaldes formalizan los negocios y ejercen de informantes privilegiados; y los pandilleros matan y trafican en mercados locales. La participación de diputados permite el acceso a las altas esferas del poder; y algunos jueces y fiscales se encargan de que cualquier intento de judicialización quede bloqueado mediante la burocratización de los procesos.


Según informa El Faro, existe una investigación policial abierta desde hace diez años sobre esta organización. Se ha logrado identificar con nombres y apellidos a los principales cabecillas del Cártel, se tiene información aproximada de los ingresos y el destino del dinero lavado, y se conoce las rutas que sigue la droga dentro del país. Sin embargo, toda esta valiosa información no ha servido para efectuar ni una sola detención hasta el momento.

Más allá de las particularidades nacionales, el modo en que opera el Cártel de Texis es prácticamente el mismo que el de muchos otros de México, Guatemala o Honduras. La debilidad endémica de las Instituciones ha permitido que los cuerpos criminales hayan accedido a estas con facilidad a base de sobornos y amenazas. Después han gozado de total libertad para actuar en el país.

El problema de la Impunidad[2] con que actúa el narcotráfico en países como El Salvador o Guatemala no tiene que ver tanto con la ineficacia de la justicia o la de los trabajos policiales como con la Corrupción.

Ver video “El Caminito” sobre el Cártel de Texis:


¿Y qué se puede hacer al respecto?

El Narcotráfico es un fenómeno de naturaleza transnacional, así que resulta insuficiente la actuación aislada de cada gobierno en su propio estado. Es necesario reforzar los mecanismos de cooperación regional para dar una respuesta política coordinada y efectiva. Por esta razón se ha creado la Comisión de Seguridad de Centroamérica, en que participan todos los estados de la región y cuyo objetivo es dar seguimiento a distintas propuestas en Seguridad regional.

Reforzar la Seguridad también requiere recursos económicos. La Administración Obama ha prometido dar 200 millones de dólares para combatir el tráfico de drogas en la región. Algo que por otro lado le conviene, ya que, según datos del Banco Mundial, más del 90% de la droga que llega a Estados Unidos lo hace por el corredor Centroamericano, unas 500 o 600 toneladas de cocaína al año.

Alvaro Colom, presidente de Guatemala






Pero como se ha intentado ilustrar, el problema del narcotráfico tiene que ver tanto con seguridad como con corrupción. A pesar de que los propios gobiernos reconocen la presencia de corrupción en la administración pública y se admite la importancia de combatirla para salvaguardar las instituciones en riesgo de ser captadas, hasta la fecha son pocos los resultados obtenidos esta lucha, más aún en comparación con lo que queda por hacer.

Una vez comprobado que los Sistema de Justicia han tenido una incapacidad alarmante de imponer el estado de derecho, hay que hacer algo urgentemente para solventar el problema de la Impunidad. Parece conveniente poner el acento en la creación de entes como la Comisión Internacional contra la Impunidad en Guatemala (CICIG), un organismo internacional e independiente del Gobierno cuya función es la de investigar los delitos graves cometidos en el país, velar por el respeto de los Derechos Humanos y ofrecer apoyo y asistencia técnica al Gobierno y las instituciones guatemaltecas. La CICIG ha servido para encarcelar a un buen número de personas que nunca antes habían sido ni siquiera procesadas, entre los que cabe destacar un ex Presidente, un ex Ministro de Defensa y uno de Finanzas, y dos ex directores en funciones de la Policía Nacional Civil.

En un país como Guatemala, donde el narcotráfico resulta un enemigo acérrimo para el estado, el CICIG es una valiosa arma para hacerle frente.

Otros países, como es el caso de El Salvador o Honduras, se están dando cuenta de la necesidad de atajar el problema de la Impunidad cuanto antes y están considerando la creación de este tipo de organismos.

Por supuesto, resolver el problema del Narcotráfico en Centroamérica requiere, además de todos los recursos citados, mucho tiempo y verdadera predisposición política.

Para más información:
  • Artículo completo El Faro sobre el Cártel de Texis
  • Artículo El País sobre el narcotráfico en Centroamérica