27 septiembre 2011

Poema d'amor

Avui us volem compartir un magnífic vídeo elaborat per un amic nostre, en Daniel Boyano, que recull un seguit de fotografies que creiem que reflexen molt bé el que és El Salvador. La cançó del vídeo, de Yolocamba It, posa música al "Poema de Amor" escrit per Roque Dalton.


Roque Dalton, assassinat el 1975, és un dels escriptors salvadorencs més reconeguts internacionalment. La seva poesia reivindicativa destaca per ressaltar les situacions d'injustícia social i desigualtat que molts dels seus compatriotes han patit en la història i encara a dia d'avui segueixen patint, motiu pel qual alguns dels seus textos segueixen vigents 40 anys després d'haver-se escrit.

Una de les coses que més ens agrada de la seva obra és que parla de la realitat tal com és, sense cap mena de miraments i jugant sempre amb el sarcarsme i l'ironia. És el cas del "Poema d'Amor" que escoltareu en el vídeo, que s'ha acabat convertint per molts salvadorencs en tot un himne nacional, malgrat la cruesa de les seves paraules. 

I és que aquest poema ofereix una fotografia dels salvadorencs (anomenats despectivament com guanacos) al llarg de la història. Al llarg de la cançó descriu un poble que ha patit molt en el passat, però a la vegada també un poble ingrat, que s'ha anat conformant i s'ha oblidat ràpidament de totes les vexacions de les quals ha estat objecte. No obstant, malgrat la crítica tant forta que fa, reivindica en els últims versos l'amor pel seus compatriotes. Vaja, que vindria a ser el clàssic no ets perfecte, però t'estimo igualment... hi pot haver una declaració d'amor més sincera?

El poema va ser durant molt de temps recitat i llegit clandestinament per la persecució que implicava la seva difusió i coneixement. I atenció al context en el que va estar escrit, just en els anys previs que esclatés la guerra civil que duraria 12 anys.

I vosaltres què creieu? Hi ha motius realment per sentir-se ofès amb la lletra? O és simplement un dels poemes d'amor més sincers que s'hagin escrit? El millor serà que ho jutjeu vosaltres mateixos amb la lletra:

Poema de amor
(Roque Dalton)

Los que ampliaron el Canal de Panamá
(y fueron clasificados como "silver roll" y no como "gold roll"),
los que repararon la flota del Pacifico
en las bases de California,
los que se pudrieron en las cárceles de Guatemala,
México, Honduras, Nicaragua,
por ladrones, por contrabandistas, por estafadores,
por hambrientos,
los siempre sospechosos de todo
("me permito remitirle al interfecto
por esquinero sospechoso
y con el agravante de ser salvadoreño"),
las que llenaron los bares y burdeles
de todos los puertos y capitales de la zona
("La gruta azul", "El Calzoncito", "Happyland"),
los sembradores de maíz en plena selva extranjera,
los reyes de la pagina roja,
los que nunca sabe nadie de donde son,
los mejores artesanos del mundo,
los que fueron cosidos a balazos al cruzar la frontera,
los que murieron de paludismo
o de las picadas del escorpión a la barba amarilla
en el infierno de las bananeras,
los que lloraron borrachos por el himno nacional
bajo el ciclón del Pacifico o la nieve del norte,
los arrimados, los mendigos, los marihuaneros,
los guanacos hijos de la gran puta,
los que apenitas pudieron regresar,
los que tuvieron un poco mas de suerte,
los eternos indocumentados,
los hacelotodo, los vendelotodo, los comelotodo,
los primeros en sacar el cuchillo,
los tristes más tristes del mundo,
mis compatriotas,
mis hermanos.

15 septiembre 2011

Les platges d'El Salvador (II)

A principis de setmana us presentàvem en un especial els detalls i les principals característiques d'algunes de les millors platges de El Salvador. Aquí trobareu l'esperada (?) segona part: 


  • Playa El Espino "Extensa i bonica però val la pena destinar temps a triar bé el lloc on ubicar-t'hi"- 2,30h des de San Salvador. 
Considerada per molts com una de les millors platges de El Salvador. Per nosaltres no és de les millors, però val la pena anar-hi: el paisatge és maco (palmeres, cocoters i cabanyes), és força extensa (uns 10km de sorra) i està repleta de clubs privats o restaurants on anar a passar el dia. El preu mínim d'estada ronda els 6$ (parquing amb accès a dutxes i lavabos). Nosaltres hi vam anar tot tornant de passar el dia a Alegria (i pujar el volcà Tecapa!), estàvem cansats i suats i només volíem una platja propera per refrescar-nos i remullar el cul, així que sense mirar gaire (error nostre) vam anar al primer "chiringuito" que vam trobar, que casualitats va ser el Pollo Campero (Nota: preparar una entrada aviat per poder entendre què significa Pollo Campero per tot bon salvadorenc). De totes maneres, ens han dit que l'encant de la platja depèn completament de la zona on vagis i del restaurant/hotel/club al que et dirigeixis. El nostre consell és que a les zones més populars seguiu la dita del "allà donde fueres, haz lo que vieres" i us banyeu amb pantaló curt i samarreta com tots els locals. Punt dolent: al ser de les més populars és on més gent hi trobareu i per tant, també on més probabilitats teniu de trobar-vos restes dels envasos a la platja, trossos de plàstic, etc. En resum, vam sortir una mica decebuts per les expectatives que teníem d'inici però la platja en sí bé mereix una visita.

I com una imatge val més que mil paraules, aquí podeu veure perquè val la pena visitar Playa El Espino


  • Playa Metalío "Prohibit oblidar-se la càmara de fotografies" - 2 hores des de San Salvador
Cosina germana de la platja de la Barra de Santiago de la qual ja us vam parlar. Sorra grisa, ambient tranquil i ideal per fer-hi unes bones passejades. El tret distintiu és que a l'horitzó podreu observar el Port d'Acajutla. Nosaltres vam menjar al Restaurante Vista al Mar, molt recomable tant pel menjar (peix fresc a bon preu i racions abundants) com per les vistes que ofereix, ja que hi ha la possibilitat de dinar en una de les cabanyes més elevades de la platja. Un consell: no us oblideu la càmara de fotografies, des de la Playa Metalío veureu un dels capvespres més bonics de El Salvador!

Les vistes del "Vista al Mar", valgui la redundància!

Una de les poques platges on pots anar pel teu compte, i un cop allà
 comprar el menjar a algun dels venedors ambulants


El capvespre a Playa Metalío, una de les millors raons per anar-hi!

  • Platja del Bajo Lempa "Gaudeix del paisatge però evita banyar-t'hi!" - A 1, 30h des de San Salvador
Pel seu enclavament, la platja situada a la desembocadura del riu Lempa és d'una bellesa impressionant. Envoltada de boscs de manglars, senyalada pel riu Lempa verd esmeralda i emmarcada pels volcans de la "Ruta de las Cumbres". Ara bé, considerant que el Lempa és el riu principal de El Salvador i que només dos municipis en tot el país (i un d'ells no és San Salvador) tenen plantes de tractaments d'aigües residuals, no  crec que cap científic amb un mínim de coneixement avalés la qualitat de les seves aigües. Amb tot, una visita al Bajo Lempa sempre és recomanable i més si existeixen platges alternatives amb les mateixes vistes però més "aptes" pel bany, com la propera Illa de Montecristo. Esperem corroborar personalment aquesta informació ben aviat! ;-)

La platja, una porció de sorra entre el mar i el riu Lempa

La desembocadura del riu Lempa amb el Chichontepec de fons

  • Platges del Golfo de Fonseca "Simplement, impresionants!" - A 3,30 de distància terrestre des de San Salvador
I acabem amb una de les nostres preferides. I és que, què més podem dir d'aquesta illa i del meravellós Golf de Fonseca... Ja varem escriure-us un post fa uns dies explicant-vos les possiblitats d'aquest indret. I què hi podríem afegir-hi? doncs que ja tenim ganes de tornar-hi i seguir ampliant informació ;-)

Playa Negra a l'Illa Meanguera
Una de les platges de l'Illa Martín Pérez
I ara sí que ja no ens queda per afegir gaire més, això és tot el que hem pogut veure i us podem explicar, amb coneixement de causa, en quant a platges de moment. Encara ens en quedem moltes altres per visitar, així que esperem poder completar la llista en propers posts.. A reveure!

12 septiembre 2011

Les platges d'El Salvador (I)

Estimats lectors i ex-lectors desencantats per la falta d'actualitzacions... Després d'un mes de vacances blogueres (que no de la feina) tornem a l'activitat per no perdre el costum. En aquests dies hem fet i viscut algunes excursions, viatges, festes i experiències que esperem seguir compartint amb vosaltres. Anem per feina!

Per si no n'heu tingut prou de platges aquest mes d'agost, aquí us portem un post dedicat precisament a això, a les meravelloses platges d'El Salvador. Potser alguns estareu temptats d'allargar les vacances?

M'atreviria a dir sense por a equivocar-me que la major part dels tresors que pots descobrir en aquest país es troben a l'interior (en qualsevol dels dos sentits). A l'interior d'El Salvador, com ja us hem descrit en anteriors posts, hi ha un munt d'indrets per visitar, bonics poblets carregats d'història, paratges naturals, i especialment un bon grapat de volcans (ja sabeu que és la nostra devoció pujar-los tots..). Però poc us hem parlat fins ara de les platges.

Potser alguns tindreu, com nosaltres abans de venir, la idea preconcebuda de que el tròpic està a vessar de platges paradisíaques de sorra blanca inmaculada, mar de color blau turquesa, sol generós i palmeres abundants. Bé, això és prou cert, però per ser exactes les d'El Salvador no són les que millor ho exemplifiquen. Primer de tot, com és obvi, perquè El Salvador és el "Pulgarcito de América", i no té tants quilòmetres de litoral com altres països veins. D'altra banda, les platges solen ser poc generoses en quant a l'extensió de sorra (d'amplada, de llargada estan bé), i sobretot força exposades al fort oleatge. Bé, com també a molts altres llocs de l'Oceà pacífic. D'aquí que El Salvador s'hagi popularitzat els darrers anys com un dels destins preferits pels surfistes d'arreu del món, que venen a cercar les seves cotitzades onades. 

La onada de Punta Roca és considerada entre els experts més freaks del surf com una de les millors del món, per l'alçada considerable i sobretot per la durada. Hem sabut que el proper mes d'octubre (del 16 al 23) es celebrarà el ISA Masters World Championship a Punta Roca (La Libertad), un esdeveniment que portarà als millors surfistes del planeta a competir com a membres dels seus equips nacionals, per l'honor de guanyar l'Or pel seu país. També competiran per les medalles individuals d'Or, Plata i Bronze en les diferents categories per edats. Aquí i aquí us passem un parell de links amb informació d'aquest esdeveniment mundial (cuñao, va por ti!).

Bé, però tornant al que anàvem. Els surfistes estaran contents.. però què hi ha dels banyistes? Doncs probablement, aquells que únicament buscaven remullar els peus i xipollejar una mica s'exposen a ser fuetejats per alguna onada traicionera que els agafarà desprevinguts.

Ara bé, això no vol dir que no hi hagi bones platges on poder-vos banyar tranquil·lament, no treieu el banyador de la maleta! Així que aquí us enviem una petita llista amb algunes de les millors platges i zones de bany que ens hem trobat a El Salvador, que anirem ampliant:

  • Playa del Tunco "surf, sun & night fun" - Departament de la Libertad, a 40' de San Salvador
Probablement la més coneguda de les Playas de la Libertad. Enclavament turístic alternatiu i destí surfista per excel·lència de la costa salvadorenca. Especialment reconegut per les seves nits, és un bon lloc per sortir a prendre unes copes i fer uns bailoteos al so de les batucades. La platja és bonica de veure però no és la millor per banyarse, de nou per les onades. Però es pot dinar a algun dels restaurants que donen al mar i gaudir de l'ambient internacional i surfista.

Tot i que la qualitat de la sorra del Tunco no és la millor per estirar-se ni tampoc les condicions pel bany...

...el Tunco és un bon lloc per anar a passar el dia...

... i sobretot, la nit!

  • Playa El Zonte "Banyet, mariscada i bacaina" - Departament de la Libertad, a 45' de San Salvador
Bonica i tranquil·la platgeta on poder banyar-se -sense por a que cap surfista et fasi la clenxa del pentinat-. Bon ambient, pocs turistes i bona sorra per llegir, prendre el sol o dormir una becaina. Recomanem dos bons llocs per anar a dinar (per força haureu d'anar a algun local-hotel/restaurant per poder arribar a la platja, és el gran inconvenient de les platges d'El Salvador). El primer d'ells és el Costa Brava (i no, no és cap broma el nom!). El restaurant i hotel Costa Brava, és regentat per en Manel, un dels molts catalans que fa anys que viuen per aquestes terres. Aquí es pot dinar tranquil·lament una paella o un bon peix contemplant el mar. L'altra opció és anar fins a La Casa de Frida, un restaurant tan agradable com el Costa Brava i amb sortida directe al mar. 

El Zonte, la millor opció per relaxar-se prop de San Salvador

  • La Barra de Santiago - De les millors! "Tranquil·litat absoluta, passejades quilomètriques i algun lloc per dinar" - Departament d'Ahuachapán, frontera amb Guatemala, a 2h aprox. de San Salvador.
Preciosa platja de llarguíssima extensió i pràcticament deserta situada a la zona occidental del país, a la penínsul·la de mateix nom, a escassament 25 km de Guatemala. S'hi pot arribar a través de l'autopista Litoral cap a Sonsonate i després agafant un camí de terra (vigilar si hi aneu a l'época de pluges). El trajecte és de dues horetes des de San Salvador però val molt la pena per escapar de les platges més concorregudes de La Libertad i la Costa del Sol. Com és d'esperar, hi ha força oleatge a algunes hores del dia, però et pots banyar perfectament. Recomanem anar dinar a l'hostal Capricho Beach House, tenen bon peix fresc a preu més que raonable.

La Barra de Santiago, no te l'acabes!

Capricho Beach House, ideal per prendre el sol (sense sentir-te una sueca a l'Espanya dels anys 50)...

... o per estirar-se a l'ombra a llegir un bon llibre!


I fins aquí la primera part d'aquest especial "Platges de El Salvador". No us perdeu les futures actualitzacions, ara que per fi hem tornat! ;-)

16 agosto 2011

Centre històric de San Salvador

La primera setmana d'agost són les festes patronals de San Salvador, celebrades en honor al Divino Salvador del Mundo. De manera que aprofitant que teníem una setmaneta de festa a la feina (el primer dia festiu des de Setmana Santa, Al·leluia!!) i que justament aquests dies vam rebre l'esperada visita dels pares de l'Anna ens vam disposar a mostrar-los els múltiples encants (i la seguretat) del "Pulgarcito de América". I què millor per començar que veure el centre de la capital?

Com ja us dèiem fa uns mesos en aquest post, l'Ajuntament de San Salvador s'està esforçant en ordenar i arreglar tot el centre i donem fe que en només 3 mesos ha fet un canvi espectacular. S'han desviat els autobusos de manera que ja no circulen pels carrers més turístics (cosa que facilita ostensiblement el passejar-hi), han reduït les parades de mercat ambulants (mesura que en el seu moment va ser força polèmica), s'ha incrementat notablement la presència de la policia turística i ha millorat la neteja dels carrers i places. No obstant, potser precisament perquè eren les festes o potser a causa de la pluja i el mal temps, val a dir que no vam trobar l'"ambientillo" d'altres vegades a les principals places.

Aquí podeu veure algunes de les fotos del centre històric que en el seu moment no us vam poder compartir:

La Catedral Metropolitana, on es pot visitar la tomba de Monseñor Romero

La façana principal de la Catedral

El Palau Nacional, que encara no hem pogut visitar malgrat els diversos
 intents. 

L'aparantment descuidada Esglèsia del Rosario...

... reserva tots els seus encants a l'interior.

La concorreguda plaça de la Llibertat, amb la Catedral de fons.

La façana principal del Teatre Nacional a la plaça Morazán

L'interior del Teatre Nacional gairebé sempre buit malgrat la gratuïtat
dels espectacles

El bullici del Mercat Central, vist des de l'Esglèsia del Calvari.

Una fotografia més del "skyline" de San Salvador

01 agosto 2011

Màgic!

Sabeu qui és aquest senyor?


Es diu Jorge Alberto González Barillas (San Salvador, 1958), però potser alguns futboleros el coneixereu pel seu nom artístic, El "Mágico" González. Què no us sona? Bé, doncs aleshores us diré que aquest il·lustre salvadorenc va ser un popular jugador de futbol de la década dels anys 80' que va passar per la Lliga espanyola, i va defensar durant vuit anys la samarreta del Cadis, i durant una temporada entremig, la del Valladolid.

D'aspecte no gaire atlètic i cos llargarut, González no aparentava ser un jugador fet per destacar en una de les lligues més potents del món.. Però vaja si ho va fer!

Si li deien Mágico és precisament per les seves increibles gambetes i driblings, vertiginosa velocitat, i la seva tècnica exquisita (podia xutar indiferentment amb la cama esquerra o la dreta). Totes aquestes habilitats acompanyades per la seva picardia i capacitat innata per resoldre de cara a barraca, li permetien treure profit de les passades menys agraciades, amb un esprint pixar-se amb sorprenent facilitat a tots els defensors rivals i finalitzar amb gols increibles les jugades més difícils, provocant l'èxtasi de l'afició gaditana i exasperació dels rivals.


Tan gran va ser la empremta que va deixar al club andalús, que vint anys més tard, per Cadis encara se'l recorda com el millor jugador estranger que ha vestit mai la samarreta groga.

Fotografía del Mágico (el de l'esquerra) durant la
seva etapa al club gadità)

Però on és més popular, és al seu propi país on és un ídol de masses, conegut per tothom. De fet, el Mágico va jugar a El Salvador al principi i al final de la seva carrera futbolística, gairebé sempre a les ordres del Club Deportivo FAS, de Santa Ana i es va retirar amb 42 anys, fa deu anys. Fruit del seu llegat futbolístic, és considerat el millor jugador salvadorenc de tots els temps, tal i com també reconeix la Federació Internacional d'Historia i Estadística de Fútbol (IFFHS). L'any 2003, en honor seu es va cambiar el nom de l'Estadi Nacional de Futbol de San Salvador pel de "Estadio Mágico González".

Però també hi ha una altra anècdota que crida l'atenció en la carrera d'aquest personatge. El Mágico González és l'únic salvadorenc que ha jugat mai amb la samarreta del Futbol Club Barcelona. Bé, de fet només va poder fer-ho durant el breu lapse que va estar a prova a can Barça, a petició expressa, ni més ni menys, que de Diego Armando Maradona, amic del centreamericà que el va recomanar al en aquell temps tècnic del primer equip del Barça, Menotti. Malauradament, la seva fama d'indisciplinat va fer que finalment no el fitxessin. 

L'herència que va deixar El Mágico a can Barça
-malauradament- va ser poc més que això..

Aquí us deixem un vídeo amb algunes de les millors jugades del Mágico González, un geni del futbol no sempre prou valorat...


23 julio 2011

El misteri dels autobusos de TMB

Viure a San Salvador m'agrada. Té fama de ciutat caòtica, sobretot al descobrir-la per primera vegada, però la veritat és que quan un s'hi acostuma només hi troba avantatges. Un d'ells, és que multiplica la teva capacitat de sorpresa, que sembla no tenir límits. Reconec que jo em meravello amb facilitat, sento curiositat per moltes de les coses més quotidianes, però és que aquí cada dia descobreixes alguna cosa diferent, quelcom que et sobta i et fa donar-hi voltes durant tot el dia.

Això és el que ens va passar precisament farà dos divendres, quan ens dirigíem a comprar al supermercat del barri i gairebé ens atropella un autobús. Però no era un autobús qualsevol, era un autobús dels “de casa”, dels vermells de Barcelona i fins i tot amb el logo de TMB. Durant tota la compra vam estar pensant que deuria fer un autobús com aquell en una ciutat com aquesta. Era obvi que havia resultat d'alguna donació, però perquè no l'havien pintat com fan amb els que vénen d'Estats Units? Com ho havien fet per transportar-lo des de tant lluny i perquè anava buit un divendres a les 17h de la tarda?


Setmanes més tard hem tingut temps d'esbrinar-ho i resoldre el misteri. L'any 2009 l'Àrea Metropolitana de Barcelona va impulsar un projecte de cooperació amb el El Salvador segons el qual comprometia la donació de 26 autobusos que estaven en bon estat però que ja no s'utilitzaven com a conseqüència dels processos de renovació de la flota de TMB. Un cop a El Salvador aquests vehicles es distribuirien en rutes per reforçar el transport públic de la ciutat i dels municipis de l'entorn, excepte un d'ells que seria assignat al projecte Ressoc, que té com a objectiu millorar la gestió integral dels residus urbans (suposo que aquest va ser precisament el que vam veure).

Segueixo llegint que van ser conductors voluntaris de TMB els que van fer possible el transport dels vehicles que van sortir de les instal·lacions de TMB de la Zona Franca fins al Port de Tarragona, on els van embarcar a un vaixell rumb El Salvador. Des de 2002, el programa solidari de TMB ha facilitat la donació de més de 150 autobusos, camions i altres vehicles auxiliars amb destí a Gambia, Guinea-Bissau, Marroc, Perú, Brasil, Cuba, El Salvador i la República Dominicana.

No obstant, a l'investigar una mica més i descarregar la llista dels municipis on es van cedir els autobusos finalment, sobta que la majoria estiguin fora de l'àrea metropolitana de San Salvador i fins i tot del Departament de San Salvador. I encara sobta més que un d'ells s'hagi enviat al municipi de Meanguera (que no l'illa de Meanguera), un municipi del Departament de Morazán on es troba la comunitat de Segundo Montes. Aquesta comunitat es mereixeria tot un post especial per les seves particularitats històriques però el que està clar és que pel motiu que sigui és una de les comunitats destinatàries de la majoria de projectes finançats des de Catalunya, i especialment de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, municipi integrant de l'àrea metropolitana.

Que consti que amb això no vull posar ombres o crear sospites d'aquest projecte de cooperació, ni tampoc estic dient que aquest autobús no faci un bon servei o que els habitants de la capital o d'una comunitat es mereixin més o menys ser beneficiaris del projecte. Ni tinc coneixement ni em correspon jutjar aquestes decisions. Només que aquest fet corrobora una reflexió que dóna voltes pel meu cap últimament: que en el fons, la cooperació és política.

04 julio 2011

El tiempo del miedo



Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.
Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.
Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.
Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de ser atropellados.
La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.
Los civiles tienen miedo a los militares, los militares tienen miedo a la falta de armas.
Las armas tienen miedo a la falta de guerras.
Es el tiempo del miedo.
Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo.
Miedo a los ladrones, miedo a la policía, miedo a las puertas sin cerraduras, al tiempo sin relojes, al niño sin televisión.
Miedo a la noche sin pastillas para dormir y miedo al día sin pastillas para despertar.
Miedo a la multitud, miedo a la soledad.
Miedo a lo que fue y a lo que puede ser.
Miedo a morir, miedo a vivir…


(El miedo global, Eduardo Galeano)

30 junio 2011

Indignats, també a El Salvador

En aquest post us presentem una crònica forca extensa del conflicte institucional iniciat a El Salvador arran de l’aprovació del Decret legislatiu 743 que lliga de mans a la Sala de lo Constitucional i posa en perill la democràcia al país, i de les protestes socials que ha desencadenat. 


Des de Salvadorados hem volgut compartir amb vosaltres una crònica dels fets que han propiciat l’esclat d’una Crisi Institucional que viu el país des de fa dos o tres setmanes. Intentarem fer-ho de la forma més digerible posible, tot i que hi ha molts noms i particularitats del sistema i les institucions salvadorenques que inevitablement us seran desconeguts. De totes maneres, ho intentarem. Aquest conflicte és greu perquè de no solucionar-se correctament pot posar en perill la democràcia en un país on amb prou feines es troba a la fase d’adolescència.

El passat 2 de juny l’Assamblea Legislativa d’El Salvador va aprovar via express el Decret legislatiu 743, que modifica el procediment per prendre decisions de la Sala de lo Constitucional, obligant als seus membres a aconseguir consens (són 5 magistrats en total) en comptes de una majoria ampliada de quatre membres a l'hora de aprovar sentències i resolucions, tal i com estava establert fins aleshores. Cal destacar que la nova llei va ser aprobada amb els vots dels partits conservadors ARENA, GANA, PCN i PDC. Per la seva banda, el FMLN (el partit al govern) i CD es van abstenir. Seguint el procediment establert, es va enviar el text del decret aprovat al President Mauricio Funes, el qual en el temps record de dues hores el va revisar, aprovar i sancionar…

Si, 2 hores. Malgrat no haver passat per tots els tràmits consultius especificats. Malgrat el seu partit s’havia abstingut a la votació (explicar la relació entre Funes i el seu partit requeriria un nou post). Malgrat el decret tenia varis defectes de forma (el document signat no és exactament el mateix que el publicat) i de contingut (varies faltes d’ortografia incloses). Malgrat tot l'anterior, el decret es va aprovar en el temps record d’un sol dia. Tal i com van titular els mitjans de comunicació, els diputats i el president “se dieron un madrugón”.


Bé, i quin és el problema?

Principalment, el problema està en que la Sala de lo Constitucional tindrà moltes més dificultats per resoldre sentències d’inconstitucionalitat i pendre altres decisions importants com el recurs d’ampara i l’Habeas Corpus, sobre els que té la máxima competència a l’Estat.

Els magistrats de la Sala de lo Constitucional
Bona part de les sentències de la Sala de lo Constitucional s’havien aprovat fins ara per majoria de 4/5, atès a que el cinquè membre, de tendència política conservadora, solia votar en contra, a diferència dels altres quatre, considerats progressistes.

Una altra característica de la estrambòtica llei es que, tal i com la mateixa especifica, el nou règim decisori durarà únicament fins que expiri el mandat dels magistrats, el 2012, lligant de mans a la Cort fins que abandonin el càrrec. Queda meridianament clar que el problema està amb els magistrats, no amb la Institució.

Amb aquest nou panorama, s’obre un escenari realment perillòs en que l’Assamblea Legislativa i el poder executiu poden prendre decisions de forma pràcticament lliure i arbitrària, ja que no hi ha un òrgan que els hi pugui parar els peus si rebassen els límits del poder que tenen atribuit per la Carta Magna. 

I per quins motius ha fet això l'Assamblea Legislativa?

L’aprovació del Decret 743 aparentment és la represàlia dels partits polítics de l’Assamblea davant una sèrie de decisions preses per la Sala al llarg dels darrers dos anys. El president Funes havia designat a quatre dels cincs magistrats de la Sala quan va assolir el càrrec el juny de 2009, i des d’aleshores els jutges han dut a terme la seva feina amb una independència remarcable i, en aquest sentit lloable, prenent vàries decisions que han anat en contra dels interessos dels representants polítics.

Vet aquí algunes de les principals decisions de la Sala que haurien provocat la ira dels diputats de l’Assamblea Legislativa i la seva reacció:
  1. En primer lloc han provocat el malestar de tots els partits politics sentenciant que els candidats a diputats de l’Assamblea poden presentar-se en llistes independents en comptes d’haver de fer-ho en les llistes dels partits. 
  2. Ha afectat els interessos dels partits polítics PDC i PCN sentenciant que aquests no havien complert els requisits legals per ser reinscrits i d’aquesta manera poder participar en les seguents eleccions (un altre conflicte que requeriria una explicació a part). 
  3. Ha disgustat al President Funes vetant parcialment l’ús d’una partida pressupostària que fins ara la Casa Presidencial podia utilizar de forma discrecional (l’anomenada “Partida Secreta”), amb la qual es sospita que el president podria haver pagat les despeses d’un viatge en jet privat a Disney World acompanyat de tota la família. 
  4. Ha provocat l'enfuriment dels conservadors lligats a l’aparell de seguretat de l’anterior govern en declarar inconstitucional el comité nomenat per l’Assamblea Legislativa que pretenia torpedejar una investigació de la Fiscalia General sobre corrupció d’aquells ex-càrrecs. 
  5. A més a més, i per sobre de tots els altres motius, el rumor de que la Sala pretenia revocar la Llei d’Amnistia establerta durant els acords de Pau (1992) preocupava a varis polítics, que temien que es pogués reobrir els casos de vulneració dels drets humans durant la Guerra Civil (1980-1992). Aquí cal fer un incís: La Llei d’Amnistia es considerada pràcticament sagrada per ser l’acord bàsic que va fer posible el reestabliment de la Pau, però que deixava impunes tots els crims comesos per ambdues bandes.

I si hi hagués més motius ocults o desconeguts?

És posible que n’hi hagi. De fet, les motivacions d’alguns actors encara es desconeixen. No està clar perquè el President Funes –per cert, de centre-esquerra-, el mateix que havia nomenat a quatre dels cinc magistrats i el qual ha aplaudit fins ara nombroses decisions de la Sala, ha signat d’aquesta manera un decret que fereix greument la democràcia i que a més ha estat impulsat pels partits polítics conservadors PCN, PDC i GANA.

El president Mauricio Funes
Les motivacions que segueix l’FMLN, el seu partit, tampoc són clares. Es van abstenir de la votació però en canvi després i des d’aleshores han recolzat el decret. Qui ho diria, el mateix partit que quan estava a l’oposició criticava els abusos de poder..

Davant aquestes incògnites per resoldre, s’ha parlat del paper que hagi pogut tenir un poder a l’ombra però sempre present per aquestes terres de l’Amèrica central: les Forces Armades. Es parla d’una suposada reunió secreta de Funes amb l’alt comandament de les FFAA on directament l’haurien instat a aprobar el decret 743. I perquè? Per evitar un pronunciament de la Sala contra la Llei d’Amnistia. Però perquè justament ara? Doncs curiosament, resulta ser que l’Estat espanyol hi té alguna cosa a veure...

El jutge Eloy Velasco, de l’Audiència Nacional espanyola, en el marc del Caso Ellacuría (jesuita basc assassinat durant la guerra d’El Salvador per part de les Forces Armades) ha cursat recentment a la Interpol una ordre internacional de detenció de 20 militars salvadorencs implicats en aquest cas per jutjar-los. Ja s’especula amb la més que probable pressió internacional per la detenció i extraditació dels exmilitars, als quals ara només la llei d’Amnistia salvadorenca ampara. Pot ser que les Forces Armades tinguin agafat pels collons a Funes? Qui sap..


Alguns actors es fan enrere i altres segueixen amb el Decret

Només un parell de dies després d’haver-hi votat a favor, un dels impulsors del decret i gran partit de l’oposició -ARENA-, ha demanat la revocació al·legant que va ser un error. Ara creuen que pot ser més perjudicial el remei que la malaltia, referint-se a que si s’inhabilita la Sala, el poder executiu en mans de l’FMLN pot ser molt més fort i perillós (sobretot pels seus interessos).

Per la seva banda, els altres partits de dretes (que responen a interessos molt particulars i s’alineen amb ARENA o FMLN segons els convé) i el partit al govern, FMLN, s’oposen a revocar el Decret.


La sala es declara en rebeldia i s'inicia una partida d'escacs

Per descomptat, la reacció de la Sala va ser la de declarar inconstitucional el Decret 743, ja que excedeix els límits de les competències de l’Assamblea Legislativa. D’aquesta manera han seguit prenent decisions per majoria de 4 dels 5 magistrats.

Com a resposta, un dels partits polítics de l’Assamblea que va impulsar el Decret, el PDC, va intensificar el conflicte introduint una moció davant l’Assamblea contra els magistrats de la Sala per desacatament del Decret 743.

La resposta jurídica de la Corte Suprema de Justícia (dins la qual hi ha la Sala de lo Constitucional), va ser la d’aprovar mesures per facilitar la detenció i extradició de militars en cas que es rebi una ordre internacional de la Interpol (cas Ellacuría). 

Però ha aparegut un altre protagonista que pocs haguéssin esperat: el Director del Diari Oficial (del Ministeri de Governació) s’ha oposat a publicar-lo. 

Pel que fa a la moció de l’Assamblea per moure els magistrats del seu càrrec, sembla ser que de moment s’està imposant la postura d’intentar apaivagar el conflicte i per ara no s’ha aprovat.


I on està la solució política?

Alguns creuen que l'única sortida posible al conflicte institucional és la negociació entre institucions. L’Assamblea Legislativa voldria dictar una agenda de les sentències que mou la Sala (les que van en retard i encara queden per resoldre, que son moltes). Per la seva banda, la Sala no està diposada a negociar, ja que els quatre magistrats progressistes consideren que les seves funcions son estrictament jurídiques, i per tant no són competents per negociar res.

L’únic punt de comú acord entre tothom és que cal reestablir la normalitat democràtica i l’equilibri de poders. Estan d’acord en el què, però no en el com.

En realitat però, només hi ha una solució possible i aquesta és que les autoritats reafirmin la independència del poder judicial. Les branques de l’executiu i el legislatiu haurien de rescindir el Decret 743 i deixar de prendre altres mesures que interfereixin en el mandat del la Sala.


I com ha respost la societat civil "Los indignados"?

El capitol del Decret 743 reflexa un problema de fons molt greu: la facilitat amb que es pot vulnerar la independència del poder judicial per part dels poders executiu i legislatiu. És preocupant que partits polítics de totes les tendències vegin com a legítim intervenir en els procesos decisioris de la justícia. Disposar d’un poder judicial independent és imprescindible per poder lluitar contra els greus problemes de corrupció, impunitat i els alts nivells de criminalitat i volència que comprometen el futur del país. 

En aquest context, varis grups de la societat civil (ONGs, think-tanks, universitats, personalitats públiques i sobretot ciutadans anònims), han començat a reaccionar contra el decret de forma gairebé immediata.

Fotografia d'una de les primeres protestes de "Los Indignados SV"

Des del passat 3 de juny, dia rere dia i fins avui son vàries les concentracions ciutadanes que s’han produit a diferents punts de la ciutat, però especialment a davant de La Chulona, la figura nacional que encarna la justicia al país, autodenominant-se “Indignados” (en clara al·lusió al moviment a l’Estat Espanyol). 

Malauradament fins ara les concentracions no han estat multitudinàries, en bona part a causa de la desinformació o informació confusa que arriba a molta gent (a la que per cert contribueixen els mitjans de comunicació). També perquè es tracta d’un país on fa pocs anys sortir al carrer a protestar era perillós, i avui encara hi ha temor a represàlies. 

Però tot i així hi ha un grup creixent de gent que lluita perquè es preservin els valors de la democràcia, i s’ha de reconèixer que fan soroll. Des de Salvadorados els hi donem tot el nostre suport i volem contribuir a difondre la seva causa. 

I és que la conclusió seria que el que es demana a Espanya té molt a veure amb el que es demana a Grècia, a Islàndia, en bona mesura amb el que es demana al Nord d’Àfrica, a Bahrein, i també a molts altres països, com El Salvador: més i millor democràcia.

29 junio 2011

Illa Meanguera

Utilizant com excusa el quart de segle acabat d'inaugurar d'un dels membres de Salvadorados, el cap de setmana passat vam decidir fer una escapada poc habitual. En comptes d'anar a pujar volcans, de passejar per la ciutat o per pobles, o d'optar per fer el ronso a alguna de les platges properes de la Libertad, vam decidir llogar un cotxe, creuar el país i anar a conèixer les illes del Golfo de Fonseca, al Departament fronterer de la Unión.

El Golfo de Fonseca, situat a l'orient del país, és un gran accident geogràfic (a més d'un ric espai natural) que comparteix El Salvador amb els seus veins, Hondures i Nicaragua. Al Golf s'hi troba un grapat d'illots esparcits, alguns prou grans com perquè hi pugui viure gent, com Meanguera, Conchagüita, Zacate Grande o El Tigre, i altres força més xics (estil illa de Perejil) i per això, deshabitats. Això sí, igual que el d'Espanya, la seva miniatura no ha impedit que sigui objecte de disputes i fins i tot de baralles entre països veins.

Així doncs, dissabte de bon matí (i tant bon..a les 5h!!) ens vam llevar disposats a fer camí cap al nostre objectiu: l'Illa de Meanguera, on anàvem a passar un parell de dies de sol i son. Després de conduir unes 4 hores per la arxifamosa i arxitransitada carretera Panamericana, i superar alguns ensurts com són un registre de la policia o multitud de gossos amb tendències suicides, vam arribar finalment al Puerto de La Unión. Allà vam aparcar el carro a tocar del port i ens vam disposar a emprendre l'aventura marítima.

L'embarcació que ens permetria arribar a l'illa, una lancha per 15-20 passatgers que fa els efectes de transport públic, sortia a les 10.30h del matí de La Unión. Finalment arribàvem a les 10.15h al Puerto Los Boquitos, 15 minuts abans que sortís el vaixell (tenim fama d'impuntuals, però quan ens hi posem...)

Puerto Los Boquitos, més conegut com el Puerto de la Unión, tenia tots els elements típics: moltíssima gent amunt i avall, venedors ambulants, carreters transportant mercaderies, etc.. L'únic que no hi havia era.. el mar! Bé, sí que hi era, però dos-cents metres endins perquè la marea estava baixa i el que deixava a la vista era una gran esplanada coberta d'una gruixuda capa de fang, la qual ens separava del mar, i de la lancha. En aquestes condicions la única manera possible d'arribar caminant a l'embarcació era acabar de fang fins a la cintura. Així doncs, i sense pensar-nos-ho gaire -el transport sortia en 5 minuts- ens vam arremangar els pantalons i vam començar a caminar. Sort que molt oportunament va arribar un home amb un carretó que ens va oferir portar-nos a la lancha pel mòdic preu d'un dòlar. El nom de carretó sona força sofisticat si tenim en compte que consistia en una planxa de fusta amb dues rodes i el pobre paio a davant estirant-la per carregar als 2 guiris inmaculadament néts.

Quan vam fer peu a l'embarcació aquesta ja estava gairebé plena però encara vam haver d'esperar mitja hora més a que s'omplís de gom a gom. Una anècdota: com ja us hem explicat, la lancha es l'únic transport públic disponible, i per això la gent viatja amb totes les provisions necessaries per la llar, més tenint en compte que viuen en una illa sense gairebé cap comerç: bombones de gas, menjar, pastissos, bosses de la compra, síndries gegants, tubs d'alumini, el televisor que s'havia dut a arreglar, etc. Així anàvem, apretadets, encaixats com un Tetris, però malgrat tot prou còmodes. Pel contrari, l'ambient era agradable, divertit i un pel folklòric. La gent de les comunitats es coneixien i anaven fent bromes sobre el televisor d'aquell, les presses de l'altra, etc. Com ja ve sent habitual, nosaltres erem els únics cheles (blancs) de tota l'embarcació i era evident que generàvem curiositat. En total vam calcular que deuríem ser uns 25 a la barca.

Pescadors camí a Meanguera

El trajecte, prou llarg, va durar una hora i mitja aproximadament, però finalment al migdia arribàvem a Meanguera. Amb l'expectativa de trobar-nos una illa força desenvolupada turísticament, al mig d'un arxipèlag gairebé paradísiac, ens va xocar l'extrema pobresa i les condicions amb les que vivien els seus habitants. Pel camí ens va sobtar la quantitat de gallines, els chanchos (porcs), les vaques, els gossos i els caballs d'aspecte famèlic que es creuaven al nostre pas, circulant lliurement, qui sap si controlant el poble a l'estil de Rebelión en la Granja. Aquella illa no tenia ni carreteres, ni aigua potable i amb prou feines electricitat.

A l'arribar a l'hotel teníem un nus a l'estómac. Però ja no erem capaços de distingir si era pel contrast entre el que havíem vist i els luxes de l'habitació o per la gana que teníem! Havíem sortit a les 6.30h del matí de San Salvador i 6 hores més tard, a les 12.30h arribavem al destí sense haver fet cap parada ni menjat res. Així doncs, vam menjar alguna cosa ràpida, aprofitant també que estava plovent, i cap a fer turisme, que el temps se'ns tirava a sobre i aviat es faria de nit.

Durant el dinar vam poder conèixer la Rachel, la filla dels propietaris, una nena de 10 anys que havia nascut i viscut a Los Angeles la meitat de la seva existència i en feia 5 que s'havia mudat a aquella petita illa. Era força divertit veure el desvergonyiment amb que es posava a parlar amb els clients sense complexes.. (per exemple, calia explicar que l'arròs que ens estavem menjant l'acabaven d'escalfar perquè portava unes 4 hores fet a la cuina?).

Després de dinar, el propietari de l'hotel, en Richard, i la seva filla Rachel, es van oferir a acompanyar-nos a una caminata fins arribar a la Playa Negra, l'única platja de l'illa, i un autèntic paradís segons el que havíem llegit. La caminata d'una hora aproximadament va valer la pena per sí sola, això sí, no estava exempte de riscos, ja que el camí no estava pavimentat i per les pluges dels dies anteriors estava ple de pedres que et feien relliscar si no anaves amb compte.

Un cop a Playa Negra el temps no acompanyava gaire i la marea estava molt alta, de manera que la platja havia quedat reduida a la meitat. Tot i així, el lloc tenia moltíssim encant, era un espai totalment verd, sense cap edifici al voltant, i al ser ja la tarda estaven tots els pescadors recollint les seves xarxes i preparant-se pel dia següent. No obstant, com havia plogut i el mar estava força barrejat, no vam poder banyar-nos i vam tornar caminant tranquilament cap a l'hotel. Això sí, un cop allà, vam anar directes a buscar les tovalloles i a tirar-nos a l'aigua. Ja era de nit, però el silenci i el plaer de tenir tot el mar per un sol va compensar del tot.

Playa Negra

Per acabar de rematar el dia, ens vam demanar un sopar digne de l'aniversari que ens proposavem a celebrar. A la platja en Lluís ja havia estat preguntant als pescadors quin era el peix que més es pescava per la zona, llagosta va ser la seva resposta. I és clar, quina classe de viatgers seríem si marxéssim de l'illa sense degustar la gastronomia tipica? :P I per postre, gentilesa de la casa, els propietaris de l'hotel havien estat cuinant a la tarda un pastís per celebrar els 25 del Lluís. Vam bufar espelmes i tot! Un detallàs. L'amabilitat en aquest país sembla no tenir límits.
L'endemà al matí ja ben descansats i relaxats després d'una dutxa d'aigua calenta (una vez al año no hace daño) vam anar a esmorzar i a planificar el nou dia, que a diferència dels anteriors s'aixecava ben solejat. Aprofitant que pràcticament ja havíem vist tot el que calia veure a Meanguera i que ja no teníem transport públic (els diumenges l'única embarcació surt a les 5.30h de la matinada), vam negociar amb un lanchero que ens portés fins a l'illa deserta de Martín Pérez, ens deixés banyar-nos tranquilament i després de tornada cap al Puerto de La Unión, que l'endemà calia treballar.

I així ho vam fer, 30 minuts més tard ens trobàvem enmig d'una illa digna de Supervivientes. La barca motora va amarrar a certa distància (les onades impedien apropar-se més) i vam haver de saltar i nedar fins a la platja. Les ganes d'aventura i l'emoció de sentir-te únic en una illa deshabitada ens van fer venir ganes d'explorar cada racó com si haguéssim de trobar un tresor a qualsevol cantonada. De manera que en comptes d'estirar-nos a la platja, vam dedicar-nos a passejar, mirar entre les roques i intentar descobrir a quin animal pertanyien uns forats fets a tota la platja.

La paradisíaca Illa Martín Pérez

Després de mitja hora fent el gamba, passejant i rient, vam enfilar camí cap a La Unión, i d'allà cap a San Salvador, que a les 19h de la tarda havíem d'anar a tornar el cotxe de lloguer. De camí encara vam tenir temps de fer una parada a San Vicente, ciutat històrica, petita i amb fama de ser bohemia, cultural i gay-friendly. Però aquesta ja és una altra història...

Podeu consultar totes les fotografies aquí:



Lloguer de cotxe: 25 dòlars/dia
Gasolina pel trajecte d'anada i tornada: 55 dòlars
Carreta per anar de Puerto Boquitos a la Lancha: 1 dòlar/persona
“Lancha” de La Unión a Meanguera (transport públic): 3 dòlars per persona
Pàrquing: 5 dòlars el dia
Sopar a todo lujo de mariscos: 15 dòlars per persona.
Habitació d'hotel: 35 dòlars per persona
Lancha privada Meanguera-Illa Martín Pérez-La Unión: 30 dòlars per persona.

08 junio 2011

Pujant volcans...

Amb prou feines fa dos mesos que vam arribar a El Salvador però això d’anar a pujar volcans s’està convertint en tot un hàbit..

Semblaria que ens ha agafat una espècie d’ànsia vulcanòloga, o obsessió per estar en forma. Però us assegurem que no forma part de cap operació biquini. Tampoc és que vulguem aconseguir bessons de sardanista, o menys encara batre rècords d’en Kilian Jornet. Simplement, és que els volcans són el principal atractiu natural que té aquest país, per davant de les platges, i alguns són forca espectaculars. Així que val molt la pena treure’s de sobre la mandra, calçar-se les sabates de muntanya i.. a caminar!

De volcans a El Salvador n’hi ha a patades, al llarg i ample del país.. Segons acabem de llegir, en total són 23, dels quals 8 han entrat en erupció en els darrers 200 anys, i 4 tenen activitat continuada encara avui (no patiu, només gasos i cendra).

A propòsit d’això, fem un breu parèntesi amb una explicació científica de perquè tanta activitat sísmica, gentilesa del Sr. Wikipedia: El Salvador es troba a sobre del Cinturó de Foc del Pacífic. La subducció (enfonsament) de la Placa de Cocos per sota de la Placa Carib, està provocant una intensa activitat sísmica, que a efectes pràctics es tradueix en dos dels “petits” grans problemes que pateix cada cert temps el país, els terratrèmols i les erupcions.

Tornant al tema… De moment portem 4 volcans visitats. Tot i que encara ens en queden uns quants per pujar, no és poca cosa el que ja hem vist.. Us en fem cinc cèntims:

Volcà de San Salvador
Des de la primera semana que vam arribar al pais que ens hi vam posar. El primer volcà en pujar va ser el Quezaltepeque, conegut popularment com el volcà de San Salvador o El Boquerón (no em pregunteu perquè, forma de seitó no l’hi vam veure..). Coronar aquest volcà no ens va suposar un gran esforc, bàsicament perquè el trajecte el vam fer integrament al maleter d’una furgoneta. Al cim hi ha un mirador on, quan la boira no ho impedeix, es veuen vistes a San Salvador. Les vistes eren prou maques, malgrat que hi havia molta boira, un problema que ha estat continuat..  En qualsevol cas, el Boquerón només era un aperitiu comparat amb el que vindria..

Volcà Cerro de Tecapa
Uns quants dies més tard, vam aprofitar el cap de semana per visitar el bonic poble d’Alegría, que es troba al costat del Volcà Cerro de Tecapa, i com no, va tocar pujar-lo. Aquesta pujada va ser clarament més dura que l’anterior, sobretot per les 4 hores entre enfilar-nos fins al coll del cràter, rodejar-lo i baixar, pel terreny pedregós i abrupte i per la terrible calor que feia sota un Sol de justícia. Però un cop ets a dalt, veure les vistes de tot el nord del país, el llac d’Alegría a dins el cràter i les àligues sobrevolar (potser esperen a que defalleixis) fa que valgui la pena la caminada.

El camí iniciava a través de una zona cafetalera
Des del cim del Cerro es pot contemplar la
tranquil·la "Laguna de Alegría"

Volcà de San Vicente
Més recentment, fa un parell de setmanes vam anar al Volcán de San Vicente, o Chichontepec. Primera prova de foc, aquest era un dels més difícils. Vam anar-hi amb l’oficina de turisme de El Salvador. La excursió sortia de la capital i costava 20$ (transport i entrada al parc inclosa). Vam iniciar la caminada des de San Antonio Laguneta, al peu del volcà i l’excursió va durar unes 6 hores (3h30’ per pujar i 2h30’ per baixar).
El nom Chichontepec, en llengua náhuatl significa “cerro de las dos tetas” ja que el volcà té dos cims més o menys de la mateixa alcada. El cas es que tocar el cim del Chichontepec (no rigueu, pervertits) va ser tot un repte.

El camí iniciava en una gran zona cafetalera per després canviar de terreny i adentrar-nos al bosc selvàtic (el que ells en diuen monte). La primera part era forca fàcil però a mesura que ens vam anar endinsant al monte, el terreny es va tornar cada vegada més rost (empinado en català jeje) i el bosc més frondós.

Anàvem acompanyats d’un guía una mica excèntric. Era un señor d’uns 70 anys, àgil com una llebre, que gairebé sempre estava més pendent de desbrossar el camí que de no perdre’ns de vista. Varis metres per davant avançava a cops de machete per enretirar lianes i arrels. A darrera anàvem tots seguint-lo amb la llengua fora…

El bosc era cada vegada més espès i no es veia el final.. L'espessor de la vegetació i la boirina feien l’ambient una mica opriment. Però finalment vam poder arribar al cim. Però un cop vam fer peu al mugró del Chichon, per fi a cel obert, què hi vam trovar?… tot ple de boira, no es veia res de res! Quina putada! Tot i així encara vam poder fer algunes fotos…

Vista de les chichis del volcà abans de pujar-lo (glups!)

L'expedició al volcà en aquesta ocasió va ser nombrosa

El camí comencava amb una pujada suau a través
dels cafetals, el warm-up

Aquest és el fenòmen que ens guiava

Aviat la pujada va començar a ser més vertical.
Això anava de debò.
Que es deixin estar del Vietnam...

San Vicente es pot fer una mica pesat per qui no estigui entrenat, però en qualsevol cas val molt la pena l’esforc de pujar-lo per veure les vistes (?) o com a mínim la vegetació i l’ambient.

Volcà de Santa Ana
I l’última excursió volcànica que hem fet fins ara va ser el diumenge passat, al volcà de Santa Ana, també conegut com Ilamatepec. Diuen que es tracta del volcà més alt de tota la serralada de Pacífic centreamericà. Es troba al Cerro Verde, un complex volcànic format per tres grans volcans, el mateix Cerro verde, el volcà de Santa Ana i l'Izalco.

A aquesta excursió vam anar-hi amb un amic, en Carlos, que vam conèixer precisament el dia que vam pujar el volcà de San Vicente, i un grup d’amics i familiars seus.

El Volcà de Santa Ana, tot i ser el que es troba a major alçada respecte el nivell del mar (2.381m) no és tant pesat de pujar com el de San Vicente: 2 hores cap amunt i 1h30’ de baixada aproximadament. El camí de pujada atravessa pel mig dels boscos i després hi ha una part a cel obert i amb poc més que roca volcànica. En general els camins van serpentejant el llom del volcà però tenen poc desnivell, així que fan de l’ascens una passejada forca agradable i apte per a gairebé tothom. I aquest si que val la pena pujar-lo! De tots els volcans que hem vist aquests dies el de Santa Ana segurament sigui el que ens ha deixat més bon regust. Per una vegada hem tingut bona sort amb la boira, i el bon temps ens ha deixat delícies per a la vista com aquestes:
Vistes al complex volcànic del Cerro Verde.
D'esquerra a dreta: Izalco, Cerro verde i Santa Ana

L'equip d'escalada professional que va pujar el
Santa Ana (el volcà més alt de El Salvador!) 
En la primera part de la ruta vam atravessar una zona boscosa... 
...però quan més pujavem, el terreny es tornava més àrid,
a causa de l'erupció del 2006 que ho va arrassar tot

Un cop a dalt, el cràter es veia inmens, imponent.
Quan ets allà penses: i si hi hagués una erupció ara?
Abans et podies banyar a la laguna. Des de l'erupció no..
Vistes des del cim del Santa Ana al llac de Coatepeque
Salvadorados al cim del Santa Ana!

I quin será el proper repte volcànic? El més dur de tots…… l’IZALCO! Un monstre cobert només de pedra volcánica. Una ascensió gairebé directa, amb posibles esllevissades.. Hmm, quin plaer! (Jeje) I ja tenim data, el 26 de juny toca un “peta-cames”...

El Volcà Izalco, el proper repte del 26 de juny