Utilizant com excusa el quart de segle acabat d'inaugurar d'un dels membres de Salvadorados, el cap de setmana passat vam decidir fer una escapada poc habitual. En comptes d'anar a pujar volcans, de passejar per la ciutat o per pobles, o d'optar per fer el ronso a alguna de les platges properes de la Libertad, vam decidir llogar un cotxe, creuar el país i anar a conèixer les illes del Golfo de Fonseca, al Departament fronterer de la Unión.
El Golfo de Fonseca, situat a l'orient del país, és un gran accident geogràfic (a més d'un ric espai natural) que comparteix El Salvador amb els seus veins, Hondures i Nicaragua. Al Golf s'hi troba un grapat d'illots esparcits, alguns prou grans com perquè hi pugui viure gent, com Meanguera, Conchagüita, Zacate Grande o El Tigre, i altres força més xics (estil illa de Perejil) i per això, deshabitats. Això sí, igual que el d'Espanya, la seva miniatura no ha impedit que sigui objecte de disputes i fins i tot de baralles entre països veins.
Així doncs, dissabte de bon matí (i tant bon..a les 5h!!) ens vam llevar disposats a fer camí cap al nostre objectiu: l'Illa de Meanguera, on anàvem a passar un parell de dies de sol i son. Després de conduir unes 4 hores per la arxifamosa i arxitransitada carretera Panamericana, i superar alguns ensurts com són un registre de la policia o multitud de gossos amb tendències suicides, vam arribar finalment al Puerto de La Unión. Allà vam aparcar el carro a tocar del port i ens vam disposar a emprendre l'aventura marítima.
L'embarcació que ens permetria arribar a l'illa, una
lancha per 15-20 passatgers que fa els efectes de transport públic, sortia a les 10.30h del matí de La Unión. Finalment arribàvem a les 10.15h al Puerto Los Boquitos, 15 minuts abans que sortís el vaixell (tenim fama d'impuntuals, però quan ens hi posem...)
Puerto Los Boquitos, més conegut com el Puerto de la Unión, tenia tots els elements típics: moltíssima gent amunt i avall, venedors ambulants, carreters transportant mercaderies, etc.. L'únic que no hi havia era.. el mar! Bé, sí que hi era, però dos-cents metres endins perquè la marea estava baixa i el que deixava a la vista era una gran esplanada coberta d'una gruixuda capa de fang, la qual ens separava del mar, i de la lancha. En aquestes condicions la única manera possible d'arribar caminant a l'embarcació era acabar de fang fins a la cintura. Així doncs, i sense pensar-nos-ho gaire -el transport sortia en 5 minuts- ens vam arremangar els pantalons i vam començar a caminar. Sort que molt oportunament va arribar un home amb un carretó que ens va oferir portar-nos a la lancha pel mòdic preu d'un dòlar. El nom de carretó sona força sofisticat si tenim en compte que consistia en una planxa de fusta amb dues rodes i el pobre paio a davant estirant-la per carregar als 2 guiris inmaculadament néts.
Quan vam fer peu a l'embarcació aquesta ja estava gairebé plena però encara vam haver d'esperar mitja hora més a que s'omplís de gom a gom. Una anècdota: com ja us hem explicat, la lancha es l'únic transport públic disponible, i per això la gent viatja amb totes les provisions necessaries per la llar, més tenint en compte que viuen en una illa sense gairebé cap comerç: bombones de gas, menjar, pastissos, bosses de la compra, síndries gegants, tubs d'alumini, el televisor que s'havia dut a arreglar, etc. Així anàvem, apretadets, encaixats com un Tetris, però malgrat tot prou còmodes. Pel contrari, l'ambient era agradable, divertit i un pel folklòric. La gent de les comunitats es coneixien i anaven fent bromes sobre el televisor d'aquell, les presses de l'altra, etc. Com ja ve sent habitual, nosaltres erem els únics cheles (blancs) de tota l'embarcació i era evident que generàvem curiositat. En total vam calcular que deuríem ser uns 25 a la barca.
 |
| Pescadors camí a Meanguera |
El trajecte, prou llarg, va durar una hora i mitja aproximadament, però finalment al migdia arribàvem a Meanguera. Amb l'expectativa de trobar-nos una illa força desenvolupada turísticament, al mig d'un arxipèlag gairebé paradísiac, ens va xocar l'extrema pobresa i les condicions amb les que vivien els seus habitants. Pel camí ens va sobtar la quantitat de gallines, els
chanchos (porcs), les vaques, els gossos i els caballs d'aspecte famèlic que es creuaven al nostre pas, circulant lliurement, qui sap si controlant el poble a l'estil de
Rebelión en la Granja. Aquella illa no tenia ni carreteres, ni aigua potable i amb prou feines electricitat.
A l'arribar a l'hotel teníem un nus a l'estómac. Però ja no erem capaços de distingir si era pel contrast entre el que havíem vist i els luxes de l'habitació o per la gana que teníem! Havíem sortit a les 6.30h del matí de San Salvador i 6 hores més tard, a les 12.30h arribavem al destí sense haver fet cap parada ni menjat res. Així doncs, vam menjar alguna cosa ràpida, aprofitant també que estava plovent, i cap a fer turisme, que el temps se'ns tirava a sobre i aviat es faria de nit.
Durant el dinar vam poder conèixer la Rachel, la filla dels propietaris, una nena de 10 anys que havia nascut i viscut a Los Angeles la meitat de la seva existència i en feia 5 que s'havia mudat a aquella petita illa. Era força divertit veure el desvergonyiment amb que es posava a parlar amb els clients sense complexes.. (per exemple, calia explicar que l'arròs que ens estavem menjant l'acabaven d'escalfar perquè portava unes 4 hores fet a la cuina?).
Després de dinar, el propietari de l'hotel, en Richard, i la seva filla Rachel, es van oferir a acompanyar-nos a una caminata fins arribar a la
Playa Negra, l'única platja de l'illa, i un autèntic paradís segons el que havíem llegit. La caminata d'una hora aproximadament va valer la pena per sí sola, això sí, no estava exempte de riscos, ja que el camí no estava pavimentat i per les pluges dels dies anteriors estava ple de pedres que et feien relliscar si no anaves amb compte.
Un cop a
Playa Negra el temps no acompanyava gaire i la marea estava molt alta, de manera que la platja havia quedat reduida a la meitat. Tot i així, el lloc tenia moltíssim encant, era un espai totalment verd, sense cap edifici al voltant, i al ser ja la tarda estaven tots els pescadors recollint les seves xarxes i preparant-se pel dia següent. No obstant, com havia plogut i el mar estava força barrejat, no vam poder banyar-nos i vam tornar caminant tranquilament cap a l'hotel. Això sí, un cop allà, vam anar directes a buscar les tovalloles i a tirar-nos a l'aigua. Ja era de nit, però el silenci i el plaer de tenir tot el mar per un sol va compensar del tot.
 |
| Playa Negra |
Per acabar de rematar el dia, ens vam demanar un sopar digne de l'aniversari que ens proposavem a celebrar. A la platja en Lluís ja havia estat preguntant als pescadors quin era el peix que més es pescava per la zona, llagosta va ser la seva resposta. I és clar, quina classe de viatgers seríem si marxéssim de l'illa sense degustar la gastronomia tipica? :P I per postre, gentilesa de la casa, els propietaris de l'hotel havien estat cuinant a la tarda un pastís per celebrar els 25 del Lluís. Vam bufar espelmes i tot! Un detallàs. L'amabilitat en aquest país sembla no tenir límits.
L'endemà al matí ja ben descansats i relaxats després d'una dutxa d'aigua calenta (
una vez al año no hace daño) vam anar a esmorzar i a planificar el nou dia, que a diferència dels anteriors s'aixecava ben solejat. Aprofitant que pràcticament ja havíem vist tot el que calia veure a Meanguera i que ja no teníem transport públic (els diumenges l'única embarcació surt a les 5.30h de la matinada), vam negociar amb un lanchero que ens portés fins a l'illa deserta de Martín Pérez, ens deixés banyar-nos tranquilament i després de tornada cap al Puerto de La Unión, que l'endemà calia treballar.
I així ho vam fer, 30 minuts més tard ens trobàvem enmig d'una illa digna de Supervivientes. La barca motora va amarrar a certa distància (les onades impedien apropar-se més) i vam haver de saltar i nedar fins a la platja. Les ganes d'aventura i l'emoció de sentir-te únic en una illa deshabitada ens van fer venir ganes d'explorar cada racó com si haguéssim de trobar un tresor a qualsevol cantonada. De manera que en comptes d'estirar-nos a la platja, vam dedicar-nos a passejar, mirar entre les roques i intentar descobrir a quin animal pertanyien uns forats fets a tota la platja.
 |
| La paradisíaca Illa Martín Pérez |
Després de mitja hora fent el gamba, passejant i rient, vam enfilar camí cap a La Unión, i d'allà cap a San Salvador, que a les 19h de la tarda havíem d'anar a tornar el cotxe de lloguer. De camí encara vam tenir temps de fer una parada a San Vicente, ciutat històrica, petita i amb fama de ser bohemia, cultural i gay-friendly. Però aquesta ja és una altra història...
Podeu consultar totes les fotografies aquí:
Lloguer de cotxe: 25 dòlars/dia
Gasolina pel trajecte d'anada i tornada: 55 dòlars
Carreta per anar de Puerto Boquitos a la Lancha: 1 dòlar/persona
“Lancha” de La Unión a Meanguera (transport públic): 3 dòlars per persona
Pàrquing: 5 dòlars el dia
Sopar a todo lujo de mariscos: 15 dòlars per persona.
Habitació d'hotel: 35 dòlars per persona
Lancha privada Meanguera-Illa Martín Pérez-La Unión: 30 dòlars per persona.
