L'acte tenia com a objectiu fer un reconeixement a totes aquelles persones estrangeres que durant la guerra civil van venir de totes les parts del món a unir-se a la lluita del poble salvadorenc. L'homenatge, que es va repetir en 4 municipis més, estava organitzat des de les mateixes comunitats i estava recolzat per la Secretaria de Comunicació del Frente Faribundo Martí de Liberación Nacional (FMLN).
Palo Grande és un cantón de Suchitoto que es troba apartat del nucli, a uns 20 minuts de camí en cotxe, i a la vall del Cerro de Guazapa. Aquest cerro, farcit de zones boscoses i de difícil accés, va servir d'amagatall de molts contingents guerrillers durant la guerra i per aquesta raó també va ser un dels escenaris on es van lliurar les batalles més cruentes.
Després del llarg i pedregós camí en cotxe a través dels boscos, vam arribar al Cantón, unes poques cases modestes però ben cuidades enmig d'una clariana. Vam baixar-nos del carro i mentre anàvem saludant a tots els presents que venien a parlar amb en Carlos, vam anar caminant fins a la plaça de l'Esglèsia, on s'anava a celebrar l'acte. Unes cent cadires de plàstic cedides per l'Ajuntament per a l'ocasió i un escenari improvitzat amb un micròfon, altaveus i una carpa, eren els materials necessaris. Però el lloc escollit no era casual: just a mà esquerra, al costat de les cuines de llenya comunitàries, hi havia el monument a les víctimes del cantón de Palo Grande caigudes en combat. Una gran llosa de marbre exposada recollia una llista llarguíssima de noms de persones, moltes amb els mateixos cognoms. Eren noies i nois, probablement germans, cosins, pares o fills, tots ells habitants del cantón que havien estat víctimes de la guerra. Posava la pell de gallina..
I és que durant la guerra, l'exèrcit nacional recolzat pels Estats Units va dur a terme la tècnica de la Terra Arrassada, que consistia en cremar totes les cases dels municipis del voltant dels cerros amb l'objectiu de que els guerrillers no tinguessin cap lloc on refugiar-se. En el cas de Suchitoto, aquest episodi va esdevenir molt més greu, ja que les famílies dels cantons del cerro de Guazapa, alertades davant la possibilitat d'aquesta tècnica, van decidir abandonar els municipis amb les poques pertinències que tenien i avançar cap al municipi proper de San Martín. Quan l'exèrcit es va adonar d'aquest èxode massiu, els va decidir emboscar, bombardejar i atacar per terra. Es calcula que en aquesta operació coneguda amb el nom de Masacre de Tenango i Guadalupe, van morir unes 250 persones, la majoria nens, dones i gent gran.
Durant el transcurs de l'acte ens aniriem assabentant d'aquestes històries i de moltes d'altres. Per exemple, com quan tots els supervivents de la Masacre van decidir, amb l'ajuda de l'ACNUR, tornar al que havia estat casa seva. I com al tornar de l'exili es van trobar només les restes d'algunes cases, l'esglèsia o el pou, i totes les ruines cobertes de vegetació. Alguns habitants encara expliquen com machete en mà, organitzats i enmig de la desolació, van haver de tornar a fundar el Cantón.
A banda d'aquestes històries i d'alguns discursos de personalitats politíques presents en l'acte, també es va llegir el nom de cada un dels 111 internacionalistes caiguts durant la lluita, principalment combatents, però també metges, cuiners, infermeres i d'altres. A cada nom, s'hi unia un record especial per a l'excompany caigut. El públic, de peu, aplaudia i tot seguit pronunciava en veu alta i a l'uníson: los que mueren por la vida, no pueden llamarse muertos.
En el transcurs l'acte, una organització de drets humans de la Universitat de San Salvador va entregar diplomes als 6 internacionalistes supervivents del combat que estaven presents a l'acte, i es va descobrir una placa en homenatge a tots ells.
El mestre de ceremònies va recordar com moltes d'aquestes persones, vingudes de diferents parts del món de forma solidària i heròica van unir-se a una causa que van assumir com a pròpia, la de lluitar pels drets d'un poble pobre i desesperat que va veure en la lluita la única opció alternativa a la misèria i la mort assegurada. Especialment ens va captivar la història de l'Elisenda Portabella (coneguda amb el sobrenom de Blanca), una catalana de 26 anys, que havia anat a Hondures com a cooperant amb Metges Sense Fronteres i que després de veure els resultats de les massacres, va decidir fer el salt a la guerrilla per assistir als combatents ferits. Després d'un assalt de les forces armades va ser capturada i assassinada . Podeu trobar aquesta història i moltes d'altres, al llibre “Dos pueblos a los que amar, un mundo por el que luchar”, escrit i publicat per una editorial d'Euskal Herria.
Després de l'homenatge i per treure el gust agredolç d'aquestes històries, va començar la festa, on després de fer un aperitiu a base de galetes i cafè preparades per algunes dones de la comunitat, va començar l'actuació del grup musical invitat, Yolocamba It. A ritme caribeny, i amb molta alegria, van aconseguir treure un somriure i uns moviments de cadera a tots els presents amb cançons amb tant significat com aquesta:
No hay comentarios:
Publicar un comentario